Era ella..

Era una tarda de divendres, una mica diferent a les demés, ja que ell no havia quedat amb els seus amics, i ella tampoc amb les seves corresponents amigues. Van quedar al costat d'una esplanada, on hi havien bancs, i al costat una mena de parc per a infants, pero desert desde temps ençá, qui sap perquè. Ell, estava enamorat d'ella desde que la va veure també una tarda de divendres a la visita d'un partit de futbol, era de nit... i els seus ulls brillaven a la llum de la lluna com mai n'havia vist ell cap d'iguals, Estava tant enamorat ell...! Estic segur que si s'ho preguntessiu afirmaria sense pensars-ho. El problema era que la noia, no sabía res del que ell sentia, pero ella també sentia algo per ell... no estava del tot format aquell sentiment, ja que ella tenia males experiencies per antigües relacions, que per un motiu u altre no van tindre bon pas al llarg del temps, i van naufragar a una illa desertica, l'illa de l'Oblit. Llavors ell la va invitar a que s'asegués al banc, tot seguit, es va aseure al costat d'ella molt prop, ell estava molt neguitós, i ella intentava mirar cap l'horitzó, ja que la seva timidessa invadía el seu bell cos, poc a poc...
El noi, desesperat per a que un dels ullets que tant havia ansiat per veure fixament, desviés la mirada que es dirigia del horitzó cap a ell, i que pogués dir-li unes paraules que tenía pensades, per dir-li...
Ara bé, ell sabía que si s'arriscava a expressar/dir-li els seus sentiments, o bé era correspós, o bé ella s'ananiria corrents per la incomoditat que crearía la situació- Va pensar ell.
En aquell precís instant, ella es va girar, i va dir-li tot seguit:
-Escolta... saps que tú i només tú has pogut entendre el que deien els meus ulls, i el que deia el silenci que reinava mentres cap dels dos es dignava a dirigir cap paraula.- Al vent de ponent, que recorria la cabellera de la noia, en aquell instant.-
-Shhtt... -Va respondre ell, seguit de un moviment amb el dit índex cap a la seva boca, si.. aquella dolça boqueta que tanmateix un angel agués somiat tenir, per besar directament al cel.- No vull que diguis res més, deixam parlar siusplau, t'estimo desde que et vaig veure, em moru cada dia al veuret al institut, ja que quan ens veiem, em llençes una d'aquells somriures que només tu saps fer tan especials, que simplement em fan sentir un lleuger formigeig per el braç dret, que puja i es reparteix per tot el cos, i que estic segur, que tansols nombrar un dels sentiments que em fas sentir, els demés s'enfadarien, ja que qualsevol d'aquests han vist acercar-se al cel mentres jo somiava en una vida al teu costat, i jugant amb el silenci que tant et caracteritza.
La noia, va agafar, i no va fer absolutament durant uns segons.. pero al passar aquests segons que per ell semblaven una tortura, o una broma per dir-ho així.
Li va caure una llagrima, qui sap perque... pero va agafar, es va aixecar del banc... i li va donar un petó a la boca al noi, que perplex, li va posar la má esquerra a la cintura, mentres que la dreta, anava directe a aquella carona.

_________________________________________________


x: Bé, aquest text el vaig escriure amb 14 anys, la mevaprimera experiencia amb una noia... va anar bé no creieu? El problema de l'amor, es que no es pot calcar el que realment es sent a un paper, i molt menys a un teclat, amb quatre lletres mal posades... Pero sí es pot expressar, pero el problema es la por que es té a les conseqüencies, amb aquest "Relat" he/vaig volguer dir o transmitir com volgueu dir-ho, es que; si no s'arrisca no es guanya ni es perd, qui no dona res pot recibir. Animo a qui tingui cap amor, cap somni esperant a ser correspost amb seguretat, segurament aquest moment no arribará, es millor arriscar-se...

Apa, aniré posant textos que faig ara, volía saber que opineu del meu primer text... Percert, la noia es va anar a viure molt lluny...