Enyorança

Ella observava aquelles terres i veia que els temps havien canviat. Recordava com es reunia la família les tardes d'estiu per plegar garroves. Sa mare sempre es queixava de que aplatofada estava molt incòmoda, que seria millor seure dalt un sac... Però quan ja asseguda havia de moure'l cada pocs minuts perquè la senalla estava plena i no tenia garroves al voltant, es tornava a aplatofar i a queixar-se. Mentrestant, ella i la seua germana gran jugaven amb la cadella i el seu quissó; i dirigint-se cap a la gran explanada que tenien al seu voltant cridaven "eeeeeeeecooooooo!", i aquest contestava dient un "eeeeeeeecooooooo!" més fluixet... Ara passaven els estius i ningú no collia els fruits del garrover...

Ella estava asseguda devora la porta principal de la casa un dissabte per la tarda, i encara es veia jugant a obrir, tancar i picar aquella mateixa porta amb sa germana, jugant a que anaven a discoteques. Posaven cassets en la ràdio del pare, i somiaven en ser les "discjockeys" d'alguna festa. Aquelles nits s'ho passaven tant bé... Ara ella sortia els dissabtes per la nit i anava a discoteques on no la deixaven entrar. Massa gran per jugar a que hi anava, massa nena per anar-hi.

Ella entrava dins la casa dels seus avis i recordava aquells dies d'estiu que passava allí. Hi havia una cambra molt gran amb dos llits, i l'àvia dormia en un d'ells quan ella dormia en l'altre, perquè la nena no passés la nit tota sola. Ella recordava com s'espantava quan sentia a l'àvia fer remors estranyes, que mai no havia descobert què eren. I cada volta que feia tempesta, rememorava aquella nit d'estiu en què els trons les despertaren a ella i a la majora. Plovia molt, plovia tant que s'havia embassat la cambra per mor del conducte d'aigua a la cisterna, que just passava aferrat a l'habitació i tenia una finestreta dalt un dels llits que s'havia obert per la força de la pluja. L'anciana i la boixa no sabien què fer, perquè a més, un llamp havia tallat la llum. Després de preocupar-se i d'acompanyar-se a través del passadís fins al bany, pogueren tapar la finestreta i treure l'aigua... Ara l'àvia era morta i havien arreglat aquella finestreta.

Ella veia el cotxe nou i enyorava el vell, on tantes vegades havia jugat amb la seua germana el mateix joc: feien com si fossin una família, i els pares deien a les filles (dues bessones) que se'n anaven de viatge per sorpresa. Li deien "es joc des viatge" i s'ho passaven d'allò més bé. Sempre una de les dues feia de mare i l'altra d'una de les bessones. La que feia de filla anava equipada amb un ambientador que feia funcions de telèfon mòbil. Després tengueren mòbils de veritat i el joc s'acabà... I ara tampoc tenien aquell cotxe.

Ella s'aixecava tard els diumenges del matí i encara tenia el sentiment que l'envaïa aquells ja llunyans matins de diumenge de la seua infantesa. Es mudaven per anar a missa, anaven a l'església, i quan tornaven era com si s'haguessin llevat un pes de dalt, i es posaven la roba més vella que tenien per anar en bicicleta, o a donar una volta per l'hort... Ara ja només assistien a missa a bodes o enterraments.

Ella encara s'emocionava quan encenien una foguera i podia punyir el foc. Era una mania oprimida en la seua infància: sempre que encenien la xemeneia ella s'apropava a les flames, i amb una punxa fina de llenya, n'encenia la punta. El pare, però, sempre li deia "no juguis amb so foc o et pixaràs es llit". I ella deixava el trosset de fusta i es quedava mirant concentrada el foc, mentre a poc a poc se li enrojolaven les galtes, per la calentor, i li deien "mirau sa gallina, pareix que està a punt de pondre un ou". I ell reia... Ara la vella xemeneia s'havia reencarnat en uns prestatges, i s'escalfava amb calefacció.