Enyorança

“Un vent fred i humit em glaça la pell, un corrent elèctric penetrant em recorre l'esquena de dalt a baix endinsant-se fins les meves entranyes. Els núvols grisos oprimeixen el meu pit, una boira espesa inexistent em dificulta la respiració, les costelles s'em claven als pulmons cada cop que inspiro una baferada d'aire. El cor batega a un ritme descompassat, bombeja en dos temps descoordinats i regala una punxada de tan en tan per recordar-me qui sóc. Un pessigolleig incansable em domina les extremitats, un formigeig aterrador que no cesa i encén els meus nervis de mala manera, alimentant l'ansietat i l'angoixa. Dels meus ulls llisquen suaus gotes d'aigua, regalimen petites i tendres llàgrimes mentre en contradicció els meus ulls vermellosos i esfereits cremen de dolor i desesperança. Un curiós tremolor domina els meus dits mentre la meva ment lliure una batalla inútil perquè aquests retornin al seu estat natural, que tan sols provoca una impotència encara més gran.
Tanco els ulls desorientat, aferro amb força els llençols escampats sobre el llit. Premo amb força tots els músculs del cos, recargonalnt-me per un dolor intern que no em deixa viure, inicio un combat entre el meu cos i la meva ment. Del coll em surten paraules ofegades, mots sense sentit que no veuen la llum, que abans de arribar a la boca són afarrats bruscament per la falta d'aire als meus pulmons. Són crits silenciosos, que callen fora i supliquen a dins, demanen que es compleixin els somnis que els alimenten, dotats de desesperació.
La lluita dura uns minuts, uns segons que em roben la vitalitat i la força que encara restava en mi. El dolor penetrant i l'angoixa s'apoderen del cos, redueixen les seves amplies capacitats en opressives limitacions, converteixen allò viu en allò mort, transformen les escasses esperançes en raons impenetrables per abandonar. El càstig s'atura quan falla el cos i la ment, quan esgotat caic inert sobre el llit incapaç ni tan sols de incorporar-me. És llavors quan ni el més mínim reducte d'energia em permet obrir els ulls, pensar breument qui sóc i on sóc. El meu cos és mort, aquella rigidesa de passió s'esbaeix i deixa al seu pas uns músculs dèbils i tous, cansats i exhausts de l'esforç. L'esquena inmòbil ofereix un dolor penetrant que s'endinsa fins els ossos en forma de punxades calentes i profundes. Les llàgrimes s'assequen poc a poc, com l'amor que vas sentir per mi, deixant la silueta del seu rastre sobre la meva pell. És llavors, quan impotent de conferir qualsevol mot o pensament que s'allunyi d'aquell patiment, recordo que t'estimo. Entenc que malgrat el dolor en la més petita part del cos t'he d'esperar, he de seguir somiant en tu, imaginan-te al meu costat mentre em guareixes tu mateixa les ferides que m'has deixat. Tot seguit, derrotat i vençut per un mal invisible que es fa anomenar amor, m'adormo, visitan-te en somnis i vivint la vida que desitjo per unes hores, sabent que demà al despertar, iniciaré de nou el camí que tu em vas ensenyar.”