Cercador
Una vida sense tu
Un relat de: Arnau Patufet- Compartir:
He transformat la realitat per a ser feliç en una vida paral·lela fícticia. Ja fa temps que vas marxar, però segueixes aquí al meu costat, com de costum.
Cada nit, per evitar l'angoixa i tristor de la foscor t'imagino amb mi, arraconat a una banda del llit et cedeixo espai per a poder fer lloc i que m'acompanyis com sempre havies fet. T'acaricio els cabells suaument mentre canto amb un dèbil fil de veu esperant a que t'adormis. Però dormo sol.
M'aixeco sense fer soroll quan despunten els reflexos de l'alba sobre la finestra i preparo un esmorzar deliciós que de ben segur t'encantaria. Però menjo sol.
La teva fugisera silueta em segueix agafant-me de la mà allà on anem, em somrius dolçament i puc veure en els teus ulls un amor sincer encara que irreal. Però camino sol.
No dius ni un sol mot, mai, el teu record no parla perquè ja no sap què dir-me però el teu cos difuminat em fa sentir-te més aprop que mai. Reposes al sofà mentre em mires, et deixo estirar les cames per damunt meu però no et preocupis que no molesten, ja no pesen. Continuo sol.
I si em pregunten si sóc feliç conservant el teu record com si fos viu els diré que sí, que per lluny que siguis, per poc espai que ocupi a la teva vida, jo sempre compartiré les meves experiències amb tu i seguiré una història d'amor, cega i de mentida, que permetrà lliurar-me els pocs moments de joia i felicitat que viuré. T'estimaré, sol.
Cada nit, per evitar l'angoixa i tristor de la foscor t'imagino amb mi, arraconat a una banda del llit et cedeixo espai per a poder fer lloc i que m'acompanyis com sempre havies fet. T'acaricio els cabells suaument mentre canto amb un dèbil fil de veu esperant a que t'adormis. Però dormo sol.
M'aixeco sense fer soroll quan despunten els reflexos de l'alba sobre la finestra i preparo un esmorzar deliciós que de ben segur t'encantaria. Però menjo sol.
La teva fugisera silueta em segueix agafant-me de la mà allà on anem, em somrius dolçament i puc veure en els teus ulls un amor sincer encara que irreal. Però camino sol.
No dius ni un sol mot, mai, el teu record no parla perquè ja no sap què dir-me però el teu cos difuminat em fa sentir-te més aprop que mai. Reposes al sofà mentre em mires, et deixo estirar les cames per damunt meu però no et preocupis que no molesten, ja no pesen. Continuo sol.
I si em pregunten si sóc feliç conservant el teu record com si fos viu els diré que sí, que per lluny que siguis, per poc espai que ocupi a la teva vida, jo sempre compartiré les meves experiències amb tu i seguiré una història d'amor, cega i de mentida, que permetrà lliurar-me els pocs moments de joia i felicitat que viuré. T'estimaré, sol.