Entrecôt de Nebraska

Els pollastres ecològics, desplomats i esquarterats, mostrant un color de greix d'un groc -no ens enganyem- encara pseudosaludable, es van veure superats -i que profundament ho agraïen, tema important per a no sacrificis de la descendència- en nombre de vendes per la novetat -almenys en aquella carnisseria-xarcuteria -que no, en moltes més!- i també una mica 'Tot a un euro' (sobralles guardades en congeladors mig industrials)-: aquella carn granatosa de procedència nordamericana.

L'entrecôt de Nebraska dibuixava aigües de greix blanc nuclear ben artístiques i que la fusta de pi que revestia la paret de darrere el taulell va haver de criticar en base a la comparació amb les seves vetes, tan úniques i inimitables -mai diria que casuals, que no cal, segur que alguna 'ment' les va fer com es mostraven- i la pròpia arrogància. Aquella carn, almenys no podia mantenir la lluentor natural massa temps, com ella, amb aquella aplicació de vernís en base al làtex amb aquells pinzells que li havien fet pessigolles extasiadores.

La safata de mig quilo, amb dos talls, costava quinze euros. S'hi afegia una recepta per a preparar-lo a la planxa i condimentat amb pebrots verds i vermells, all i ceba. I la recomanació d'un vi de bon acompanyar que, és clar, el local tenia en venda.

I és que els angus negres, aquells bovins d'origen escocès, eren una fashion delicatessen. Sabor intens, menja sucosa, paladars exigents o que s'hi creien.

Se'n venia més que moltíssim. La gent no arribava a fi de mes i, no obstant, aquelles cues quilomètriques per a adquirir-ne. Qui no tenia la butxaca tan grassa en comprava parts d'un conformar mitjaner, però mira. No en quedava res, de cada animal. La pell per a tapar pensaments gruixuts en una cambra prohibida. Els ossos per a caldos que potenciaven un ianquisme absolut en els valors més diluïts i diminuts. La llengua, rostida i ben llescada, per a entrepans de xapata, i després els endrapaires parlaven amb afectada estereotipació que mai assoliria el trascendir de l'absurd. Les vergonyes per a envigorir masculinitats que no s'aguantava els pets i de resultes -a segons qui- se li produïa una inflamació a la mateixa zona i era la riota quan caminava, 'si sembla que no li caben els ous entre les cames!' (comentari més usual de boca de velles quaresmes revingudes). Del budellam, un cop corsecat a sol i serena, es feien tires de garlandes decoratives per a sopars íntims que en qualsevol moment es podien degustar amb dàtils o sopa de fideu palla.

Ah! I els ulls.

Els ulls acostumaven a bullir-se. Suraven amb la vista perduda, com crispetes descol·locades. En mastegar-los s'enganxaven als queixals i formaven un tel com el de la llet quan no passava per processos estranys de noms llargs que no tallen la respiració. Un tel que tapava moltes càries. Només una persona va patir una urticària com a efecte secundari.

Els ulls gustosos que petaven com globetes de festa menor. Anaven buscadíssims i cegament.

Qui en consumia acabava navegant per deliciosos mars de bogeria, com un vaixell a la deriva amb ulls de bou!