Encara somio en ser una princesa.

De petita em pensava que la vida era una pel·lícula. Em pensava que potser, algun dia, arribaria a ser com aquelles noies que eren unes desgraciades però, que al final, sempre acabaven amb la vida sol·lucionada, un home bastan guapo i amb la butxaca plena de diners. Potser algun dia, quan estigués anant cap a l'escola, em pararia un senyor i em diria que jo havia nascut per triomfar i m'enviaria a algun lloc màgic.

No va ser així.
Quan em vaig adonar que aquestes coses només passaven als contes de fades, vaig decidir que volia ser actriu. Em vaig apuntar a teatre i allà m'hi passava les tardes dels divendres i els dissabtes i, durant la setmana, només esperava que arribéssin aquests dies.
M'agradava tant la sensació de poder ser algú altre durant unes hores. Poder entrar al cos d'una persona a qui li passaven coses que a tu potser seria impossible que et passessin.
Fa poc vaig adonar-me que això no em portaria enlloc i que jo mai podria triomfar. Vaig adonar-me que aquelles actrius que caminen per sobre de l'alfombra vermella, que van amb aquells vestits que valen tants diners i, que sembla que siguin molt felices, en realitat no eren princeses, sinó simples dones que ja estan cansades d'haver de fer el paperet davant dels seus milions de fans.

Fa tant de temps que no veig a la cartellera del cine alguna pel·lícula per nens i nenes petites on hi surti una princesa i el seu príncep blau... Pot ser que aquests nens ja no somiin en anar a algun lloc màgic?

Avui he llegit al País Semanal un article sobre un home que va marcar, indirectament, la meva vida: Rasputin. Sí, la va marcar. No ell, sinó una pel·lícula on hi sortia: Anastasia. A mesura que anava llegint, anava recordant els personatges que hi surten: Nicolás, Dimitri... Una pel·lícula de dibuixos on Rasputin reviu i vol matar a Anastasia, l'últim membre de la familia Romanov, però, Anastasia, és una noia horfe que no recorda el seu passat i bla, bla, bla... Què passa al final? La noia acaba tornant al tro i convertint-se, per tant, en princesa. Se'n va amb el noi i, el dolent, mor.
Quan he acabat de llegir-me l'article, he anat corrents a posar aquella cinta de video a l'aparell després de tants anys sense ni mirar-la. M'he adonat que me la sabia de memòria.
Quan s'ha acabat m'he quedat amb un buit a dins...sí, potser encara somio en ser una princesa.