Em desperto

Em desperto sabent que avui no serà un bon dia, miro el rellotge y veig que es gairebé la una del migdia, però m'és igual, no m'aixecaré, no tinc ni ganes ni ànims per fer-ho, amb lentitud em giro cap al teu costat del llit, però no hi ets, bé això ja ho sabia, però tampoc hi ha les teves coses a la tauleta, ni el teu tros desfet, els llençols estan tan ben posats com quan me'n vaig anar a dormir. Tinc ganes de plorar, per no haver-m'ho pres seriosament quan vas dir que les coses no anaven bé, per no haver-te cregut quan vas dir que marxaves i ja tornaries a buscar-ho tot, per no haver volgut veure la realitat i haver fingit que era un dels teus rampells.

Tinc el mòbil al costat, esperant que truquis per dir-me que ets en una reunió y per això no has pogut venir, però se que això no passarà i tot i això m'aferro a l'aparell com si fos l'únic suport a que em puc agafar en el meu naufragi. Les hores passen i sento que em moro de pena, aquí estirada al llit sense forces per aixecar-me, perquè se que si em moc gaire es lliurarà el torrent de llàgrimes que esperen el moment per oportú per enfonsar-me, perquè se que si començo a plorar no pararé fins a deshidratar-me.

La foscor comença a emportar-se la tarda, com ho fa cada dia d'hivern, tinc fred i em sento sola, però segueixo sense ser capaç d'aixecar-me, sento tant no haver sabut reaccionar a temps per retenir-te al meu costat, sento tant no haver-te demostrat el meu amor cada dia, però tu sabies que t'estimo, tu sabies que no puc viure sense tu i tot i així te'n has anat i m'has deixat sola, amb el cor sumit en la foscor més absoluta, igual com quedarà la nostra habitació d'aquí una minuts, perquè seguirà essent nostra, de les dues. No sóc capaç d'encendre el llum perquè se que si s'il·lumina seré encara més conscient que has marxat i m'has deixat sola, amb les meves pors i els meus dubtes.

Estan a punt de sonar les dotze i els meus ulls s'han acostumat a la foscor, veig els contorns de les coses que hi ha al meu voltant, però ara em semblen tan inútils si no hi ets tu, segueixo esperant que l'habitació s'il·lumini amb la llum tènue i blavosa del telèfon, que em truquis i em diguis que et sents tan sola com jo.
Ara sí, sento la humitat a les galtes i se que la presa que contenia les meves llàgrimes ha cedit, no pararé de plorar fins que m'adormi i no m'adormiré fins que pari de plorar, em convulsiono amb els sanglots que em provoca el plor, però sóc incapaç de sobreposar-me i respirar amb normalitat, perquè només tu saps com tranquil·litzar-me quan em poso així i ara no hi ets per fer-ho.

El rellotge de la saleta toca la una de la matinada i jo segueixo plorant com una inútil, sense tenir forces per aixecar-me i sortir a buscar-te, demanar-te perdó i que tornis. El mòbil segueix quiet i callat, mai l'havia odiat tant per mantenir-se en silenci, impassible. Estic a punt de caure de nou en la foscor quan sento la clau al pany, no puc respirar de l'emoció. Has tornat! Com puc m'incorporo al llit i quan encens el llum em cega, però llavors et veig de peu al costat de la porta, amb els ulls vermells com jo, els teus llavis tremolen i jo m'aixeco i m'acosto a tu. Com t'he trobat a faltar!
Quan per fi t'abraço tot el pes que m'ofegava se'n va, tu t'aferres a mi amb la mateixa força i per fi els nostres llavis es troben, aquest petó té gust de mar...


Em desperto sabent que avui serà un bon dia, el teu cap reposa al meu pit i acarono els teus cabells arrissats color avellana, em sento tan afortunada de tenir-te, t'estimo.
-T'estimo...- dic en veu alta perquè ho sàpiga tothom, no hi ha ningú per això m'és igual. Els teus ulls verds s'obren, em miren i em semblen encara més bonics que el primer cop que els vaig veure.
-Jo també t'estimo.- contestes.