El gos i jo

Quan vaig arribar i vaig veure el gos em va fer fàstic, estava massa prim per ser sa, el seu pèl no brillava, era trist, gris i aspre, brut, els seus ulls semblaven tan durs, tan tristos que em feia por mirar-me'ls massa estona seguida, suposo que perquè no volia reconèixer-hi els meus, estava enfadada amb tothom, decebuda per ser tancada en una presó per no haver fet res.
Però ara que ja fa temps que sóc aquí, que se que un dia d'aquests em mataran, perquè por molt que diguin que perdonen, ells d'això no en saben.

Ara veig el gos i trobo que ens assemblem tant, els meus cabells ja no són el que eren, comencen a tornar-se d'un gris apagat i trist, com els seus uniformes, com tot el que m'envolta, sóc aspre al tacte i al tracte, igual que ell i els meus ulls són envoltats de cansament, de pena, de ràbia, de fam, d'impotència com els seus, i veig que som iguals el gos i jo.

No tenim nom, no tenim res, només a nosaltres mateixos i ens comencem a perdre i veig en ell una cosa que no havia vist fer mai a un gos, refusa el menjar perquè li ha donat el mateix que li pega cosses quan és al mig sense voler. Igual que jo, i llavors me n'adono, al gos i a mi ens queda alguna cosa més, potser no tenim esperança perquè gairebé no ens queda vida, però ens queda la dignitat i ells no me la podran prendre mai, espero que amb ell tampoc puguin.