Els sentiments transparents

Any 2039, al planeta la tecnologia ha avançat, tot és mecanitzat o robotitzat. Ja quasi no existeix el treball manual, tan sols el de alts càrrecs i d'altres determinades feines. Les que a la gent no els agrada fer són ocupades per robots, que també arriben a ocupar llocs de treball que qualsevol persona aspiraria ha arribar. És a dir, a passat a ser un món on encara abunda més l'atur, sobretot en els joves.

Alba, una noia de disset anys, alta i esvelta, viu en aquesta època. Pèl-roja de cabells estirats i lluents que recorden la imatge dels cabells llisos i pentinats de les sirenes i d'ulls verds brillants i profunds com el fons marí.
És una adolescent com totes les altres, amb els seus somnis i les seves pors, que fan que es vagi convertint mica en mica en una dona. Va a l'institut i tan sols li queda una setmana per complir el seu propòsit, poder anar-se'n de casa per poder viure sola. No se'n vol anar per no estar amb els seus pares,al contrari els adora, sinó perquè vol demostrar-se a si mateixa que pot aconseguir mantenir-se sense l'ajut de ningú. Sempre s'havia sentit com un pes pesant per a casa seva, anaven fluixos de diners ja que el seu pare l'única feina que havia trobat decent per culpa de l'atur, era la de carter, i no donava per gaire. La noia no vol seguir sent una càrrega i poder fer que els seus pares visquin tranquils.

Amb penes i treballs acaba els estudis. Per a ella significa la fi de tot, anar-se'n de casa, trobar casa, feina i viure sola. Se li han acabat els anys de viure a recer dels altres, ha de demostrar-se que pot aconseguir-ho. Primer busca una casa. En troba una no gaire lluny de la dels pares, petita però confortable. Tot hi enviar diverses sol·licituds de treball a varies empreses, no rep resposta. Així que prova sort en un restaurant, on l'amo és amic del seu pare i li concedeixen una plaça de cambrera.
Així és com viu ara, veient com totes les seves companyes surten amb nois tranquil·lament i viuen felices a casa dels seus pares rodejades de aparells tecnològics. En canvi l'Alba s'ha d'estar dia i nit treballant, a més de mantenir la casa neta. Fins hi tot arriba un moment que decau, la autoestima li baixa fins més avall dels peus, es veu com una pobre noia que no pot ni aconseguir la més mínima de les seves fites.

Quan ja està disposada a plegar de tot la sort li canvia. Arriba a casa seva un paquet per a ella. El remitent és un tiet seu de l'estranger a qui no veu des de els cinc anys. Obra el descomunal paquet i casi perd el coneixement pel que es troba. A dintre contingut molt apretadament hi ha una persona, en concret un noi atractiu d'aparença jove però més gran que ella. Per el seu cap passen mil preguntes sense resposta. No entén perquè el seu parent li ha enviat un humà, més ven dit, un cadàver ja que l'individuo no respirava. A l'acte descobreix un sobre que li havia passat per alt, l'obre i llegeix:


Estimada Alba,
et deu estranyar molt tot, que no hagis sabut res de mi en aquests tretze anys. Com ja saps soc el director d'una famosa empresa de robots, i vaig molt atrafegat pel que no em dona temps a pensar ni en mi ni en els altres. Volia felicitar-te - si la carta ha arribat correctament el dia 28 d'abril) - per el teu aniversari. Ja t'has convertit en una dona! Com m'agradaria poder-te veure i dir-to personalment però se'm és impossible. T'envio un regal, és un robot (per si no te'n has adonat), l'he dissenyat única i especialment per tu, no esta a la venda. L'he fet d'aparença humana perquè se't fes més agradable de conviure-hi. Si, com u sents, serà per a tu com un company de casa. És exacte a una persona, pensa i sent per ell mateix i té sentiments propis. L'únic inconvenient és que li hauràs d'anar ensenyant com és la vida, és com un nadó acabat de néixer, un pollet sortit de l'ou. Doncs espero que t'agradi i que em perdonis per no haver tingut contacte amb tu i la teva família, prometo venir quan pugui, ets la meva única neboda i per mi com una filla ja que no tinc a ningú més.
No perdis mai el coratge en qualsevol moment.

El teu tiet Andreu

PD: Per engegar el robot apreta un petit botó darrera de la seva orella.
L'Alba va acabar de llegir la carta amb llàgrimes als ulls, li va fer molta il·lusió tenir noticies del seu familiar. Acte seguit es va disposar a activar-lo. Va obrir els ulls, li van encantar, els tenia de color marró vermellós. El robot molt educadament la va saludar i es van presentar. Com que ell en comptes de tenir nom, tenia un número de sèrie, va decidir ficar-li de nom Roger. A partir d'aquí començà l'aprenentatge, sorpresa es va trobar que el robot tenia moltes coses ja assimilades i d'altres que no. El tractava com a una persona, el trobava molt divertit i amable, ell era molt atent amb ella, va arribar a descobrir en ell una gran "persona". Feia les feines de casa i la ajudava a no sentir-se sola, a sentir-se protegida. Li agafà tanta tendresa que això es convertí en un sentiment molt més fort. No sabia com explicar-ho, l'Alba sentia que sense en Roger no podria viure. Per el cap li va passar que poder el seu sentiment era amor, però no s'ho creia, ell tan sols era un robot, si havia estat atent amb ella i amable era tan sols per un programa que tenia arxivat.

Una nit freda de novembre va sonar el telèfon, despenjà i les paraules que va sentir li gelaren la sang: >> Alba Puig? Em temo que ha passat una desgràcia, el seu pare ha tingut un atac cardíac i esta greument hospitalitzat <<
.
El va anar veure, com cada dia, però no millorava. Se sentia culpable, si hagués estat més a casa dels pares hagués estat més al corrent de la malaltia que tenia. Ella els hagués donat diners perquè poguessin fer-li una delicada i cara operació que el curaria. O sigui que va començar a donar la culpa al pobre Roger, culpant-li de que ell li feia oblidar la gent que estimava, que ho passava tan bé amb ell que no pensava en els seus pares, ja no els anava a veure.
La noia sabia que no era culpa seva, però l'existència de que el seu pare es podia morir no la deixava pensar ni tornar a ser la mateixa d'abans.

Uns dies després va rebre una altra trucada que li deia que el seu pare s'havia posat pitjor, així que va decidir anar-se'n. Van tenir una fort discussió amb en Roger perquè ell li deia que no hi anés, que en poc temps apareixeria una forta tempesta, però ella ignorant les paraules del robot va marxar. Quan va sortir ja queien gotes, però no va fer-ne cas. A mig camí ja era impossible avançar, se sentien i es veien uns forts llamps i trons. Estava espantada, se sentia estúpida de no haver escoltat les paraules d'una persona que es preocupava de veritat per ella.
De cop va veure una lluent ombra al terra, va mirar corrents enlaire i va veure una encegadora brillantor que se li acostava. Per un moment va pensar que era l'entrada al cel, li havia passat tota la seva vida per davant dels ulls en un instant.
Es despertà al cap de poc, amb un fort mal a l'esquena. Al cap de poc va recordar-ho tot. El que se li acostava era un llamp i li feia mal a l'esquena perquè algú la havia empentat per salvar-la. Anà corrent a veure qui era el seu salvador. Al terra, moll i brut hi havia en Roger. Havia rebut l'impacte en comptes d'ella. Se li va atansar i a partir d'aquí va començar a veure lo cruel que havia estat. Amb unes paraules penedides va dir-li:
- Perdonem, jo soc la que hauria agut d'estar estesa i no tu, soc burra, una completa idiota, estava tan cegada que no vaig adonar-me en que m'havia convertit - va dir-li plorant com una nena petita.
- No ets res del que dius, al contrari, una meravellosa persona que m'ha ensenyat el valor de la vida. No tinc de que perdonar-te, no estic enfadat ni podria estar-ho amb tu, estic feliç d'haver-te conegut - respongué el robot ja tancant els ulls - t'estimo.


Any 2040, l'Alba, una noia de divuit anys celebra avui 28 d'abril el seu aniversari. Ja és una dona, ha madurat, ja no hi ha ningú ni res que la fagi defallir. Ha trobat una nova feina, de funcionaria en una empresa, ara té temps per a ella i per la seva família i no té problemes amb el diners. La historia podria acabar així però no és el cas. Tot i tenir tot lo que era essencial per ella, nota que li falta alguna cosa, o més ven dit, algú.
Arriba un sobre, de seguida pensa que és una factura, però no, l'obre i el llegeix:

Estimada Alba,
Com estàs? Suposo que bé. Vaig saber lo del teu pare, gràcies a Déu que el van poder curar, i ara està sa. He vist que has tingut problemes amb el robot que et vaig regalar. Vas retornar-me'l perquè va tenir una sobrecàrrega, és així no? Doncs et preguntaràs perquè aquest cop no t'he regalat res, però vas errada noia! D'aquí una setmana em tindràs plantat a la porta de casa teva amb el teu regal. Em complau dir-te que he reparat el teu amiguet, Roger em sembla que es diu. Esperó veure't, i el teu amiguet també tot i que al arreglar-lo l'hem renovat i ja no es recorda de res, ni de tu, u sento.

El teu tiet Andreu


Casi no va reaccionar, es va posar contentíssima, veuria el seu estimat oncle i tornaria a estar amb la persona amb qui havia passat tants bons moments. La recordés o no, havia retornat a la "vida". Fos una màquina o no se'l estimava, i ell ho havia arriscat tot per ella. Va descobrir en ell l'amor. Els sentiments transparents que sentia per ell ara havien rebrotat i eren visibles.