Els records de la Mònica

Records. Tothom té records. Bons o dolents, agradables i desagradables. Bé, tothom no. Els éssers vius acabats de néixer no tenen records. Cap ni un. Això deu ser evident, suposo. O no, qui ho sap.
Alguns et fan riure. Altres, plorar.

*****

Un dimecres del mes de març a la tarda, la Mònica mirava el seu àlbum de fotografies; mirava les fotografies que havia fet feia tres anys enrere fins llavors.
Hi sortien les seves amigues (La Júlia, la Sandra, la Consol, la Clara, la Neus, la Núria, la Flor, la Remei i la Serafina), ella i... la Victòria. La pobre Victòria es va morir feia un any. Al març.
La Mònica notava com se li humitejaven els ulls quan mirava aquella fotografia tan especial on hi sortien elles dues, abraçades, cantant al karaoke. La Mònica va recordar els moments bons i no tan bons que havia passat amb aquella noia que durant tan de temps (perquè no tenien moments dolents), va ser la seva millor amiga.
Mai havia passat vergonya, situacions desagradables, desgràcies, etcètera etcètera amb ella. Molta pena i dolor sí, i tant.
La noia va recordar-se de quina manera i a on es van conèixer elles dues. D'una manera molt curiosa i en un lloc molt habitual per a dues nenes d'onze anys;
La Remei havia convidat a la Mònica a la seva festa d'aniversari, i per això va decidir fer-li un regal. El va anar a comprar a la única botiga de joguines que hi havia al poble on vivia. Ho tenia molt clar, volia comprar un gatet de peluix que a ella li semblava preciós.
Quan es disposava a agafar-lo de la prestatgeria on es trobava, una mà ràpida i veloç que el va agafar abans que ella. I només en quedava un, aquell.
­- Ei, tu, que això ho volia comprar jo!!!- va escridassar-li la Mònica, enfurismada.
­- Doncs ara és meu!!!- va contestar-li la Victòria. Llavors encara no sabien que s'acabarien fent amigues íntimes.
­- I un be negre amb potes rosses, presumida esquifida!!
­- Jo, presumida esquifida?! I tu què et penses que sembles, amb aquestes cues que portes que t'arriben fins al cul?!
­- Ets estúpida, creguda, presumida, cretina!!!
­- I tu què? Et penso denunciar per tot això que m'has dit.
­- Fes-ho, si t'hi atreveixes. I si pots, perquè tan tu com jo som menors d'edat, reina.
­- Si, però el meu pare és advocat.
­- Això si et creu!! Ah, que això és una altra història, maca.
­- Em creurà, i et portarà davant dels tribunals.
­- No hi penso anar, fes-te'n la idea. Ets tu qui m'ha pres el peluix que jo anava a comprar veient que jo l'anava a agafar.- el pare de la Mònica és advocat, cosa que la seva filla vol adoptar la manera de parlar del seu pare.
­- Rata de claveguera repugnant!!
­- N'has vist cap que no ho sigui?
­- Fastigosa!
­- Cada cop em fots més fàstic, nena. No sé com ho veus.
­- I tu a mi!
I aleshores es van començar a barallar. Per sort, dues dependentes les van poder separar i van avisar als seus pares, respectivament.

******

Quan la Mònica va ser a casa, el sermó del seu pare va començar:
­- Jo no sé encara, com se t'acudeixen aquestes coses! Mira que barallar-te amb una nena que ni coneixes a una botiga! I a més per un peluix! [...] No ho tornis a fer mai més, eh, això! Almenys, fins que no tinguis quaranta anys!
­- Sí!...
­- Mira, saps què? Ara mateix anirem a casa seva i li demanaràs perdó.
­- Què? Tu estàs boig, pare!!
­- Tu creus que si jo estigués boig m'haurien acceptat al Gabinet d'Advocats?
­- Tu deus ser una excepció.
­- Ja saps que això que has dit és mentida.
­- Potser no.
­- Au va, no remuguis més i anem a veure a aquella nena.
­- Què saps on viu, per casualitat?
­- I tant que si! El seu pare és advocat.
­- Ah. Això vol dir que us coneixeu?
­- Si, és clar. Fa dos mesos que van arribar a aquest poble per viure amb uns familiars, els hi ha agradat i s'hi ha quedat.
­- I com és que no he vist a la nena repel·lent per l'escola, encara?
­- Perquè es veu que està malalta. No pot seguir la vida normal dels altres nens i nenes de la seva edat. Té un càncer de pulmó.
­- Un càncer? I això què és?
­- El càncer és un conjunt de malalties de pronòstic i tractament diferents, que depèn de la localització anatòmica en la que es troba i del tipus cel·lular o histològic del que procedeixi, principalment. El càncer és una proliferació accelerada, desordenada i incontrolada de les cèl·lules d'un teixit que invadeixen, desplacen i destrueixen, localment i a distància, altres teixits sans de l'organisme.
­- A veure a veure, no he entès res d'això que m'has dit, però què hi té a veure amb els pulmons?
­- Mira, el càncer de pulmó és el desenvolupament d'un tumor maligne als pulmons. Per la seva incidència, és la segona forma de càncer en els països occidentals. El factor més important de risc és el tabaquisme. El càncer de pulmó és el tumor maligne més letal i causa 3 milions de morts anuals a tot el món. Es veu que dues tietes seves fumaven molt, i com que els seus pares treballaven molt, sovint es passava el dia a casa seva. I ella vinga a ensumar el fum del maleït tabac!! I fins i tot, a vegades no era una cigarreta normal i corrent, sinó amb altres afegits... I el seu pare em va dir que un dia, quan la va anar a buscar, es va trobar amb la porta oberta del pis i va entrar... i va trobar a les seves cunyades oferint-li un cigarret "fet a mà" a la seva filla.
­- Caram, quines tietes!! Pobreta...
­- El seu tractament per curar-se es basa en tres pilars bàsics: cirugía, quimioteràpia i radioteràpia. Existeix una quarta via anomenada teràpia biològica que inclou l'hormonoteràpia, inmunoteràpia, i noves dianes terapèutiques no citotòxiques. El tractament del càncer és multidisciplinar, on la cooperació entre els diferents professionals que intervenen (cirugians, oncòlegs mèdics i oncòlegs radioterapeutes), és de màxima importància per a la planificació del tractament; sense oblidar el consentiment informat del pacient. En el pla de tractament hi ha que definir si el tractament va a ser amb intenció curativa. La resposta al tractament pot ser:
·Completa: Si s'ha produït la desaparició de tots els signes i símptomes de la malaltia.
·Parcial: Si existeix una disminució major del 50% en la suma dels productes dels diàmetres perpendiculars de totes les lesions mesurables.
·Objectiva: Es la resposta completa o parcial.
·Progressió: Si apareix qualsevol lesió nova o existeix un augment major del 25% en la suma dels productes dels diàmetres perpendiculars de totes les lesions mesurables.
·Estable: Si existeix creixement o reducció del tumor que no compleix cap dels criteris anteriors.
·A més a més, és important que el càncer es detecti en les primeres fases. Els tractaments inclouen cirurgia, quimioteràpia i radioteràpia. Els símptomes que ella va començar a notar van ser:


·Dificultat respiratòria
·Tossir sang
·Tos crònica
·Esbufegament
·Dolor de pit
·Pèrdua de pes
·Disfunció en la veu


­- No he entès res, pare, però tot i així, em fa molta llàstima, aquesta nena. El que si que és veritat, és que la vaig veure massa prima.
­- Tens raó, a mi també em fa llàstima.
­- Què, l'anem a veure?
­- Què, ara en tensa ganes, eh? Au, vinga, som-hi.
Tots dos van anar a casa de la Victòria, a veure-la i demanar-li perdó, però abans, la Mònica va voler anar a comprar-li una capsa de bombons de xocolata amb llet. A ella li encantaven.

******

Ding dong.
­- Sí, digui? Qui és?- van contestar després del timbre a través del contestador que hi havia al costat de la porta.
­- Hola Romeu, que hi és la teva filla? La meva i jo l'hem vingut a visitar.
­- Sí, és clar. Ara l'aviso. Passeu, passeu, endavant.
Meeec. La porta es va obrir.
La Mònica estava nerviosa, i no sabia per què. Però el seu pare la va calmar.
­- Hola- va dir una veu menuda, sense intenció de cridar massa.
­- Hola- va dir tímidament la Mònica. I li va allargar la capsa de bombons de xocolata amb llet embolicada sense dir res i amb el cap baix, mirant a terra.
­- Serà millor que les deixem- va dir el pare de la Mònica.
­- Si.- va respondre el pare de la Victòria.- Vols una cerveseta ben fresca?
­- No et diré que no.
Els dos pares se'n van anar a la cuina i les dues nenes es van quedar soles.
­- T'he... t'he... t'he portat aquest regal, perquè em sap greu haver-me barallat amb tu. Ho sento molt.
­- A mi també em sap greu. Gràcies. Mira, puja a la meva habitació. Et vull regalar una cosa, jo també.
­- Ah sí?
­- Si.
I totes dues van pujar cap a l'habitació de la Victòria, però amb ascensor.
­- Com és que teniu un ascensor dins de casa?
­- És que... Jo, tinc un càncer de pulmó, i a vegades...
­- T'ofegues.
­- Si, exactament. És que la casa té tres pisos més el garatge subterrani.
­- Ja, el meu pare me n'ha fet cinc cèntims del teu càncer de pulmó, i si has de viure en una mansió com aquesta, doncs...
­- Si no tingués aquest ascensor, no em podria moure d'allà on estigués.
­- Així tu no has pogut anar mai caminant a l'escola?
­- Mai. O bé m'hi ha portat els meus pares en cotxe o en bicicleta, o bé he hagut d'agafar l'autocar escolar.
­- Déu n'hi dor, noia.
­- Ja ho sé. I encara no sé ni com m vaig poder barallar amb tu!!
Van arribar a l'habitació, i la Victòria li va entregar el gatet de peluix que va ser motiu de baralla.
­- Té. Quan em va venir a buscar el meu pare, al cap de l'estona vam tornar i el vaig comprar. Li vaig dir que te'l volia regalar i ell ho va entendre.
­- Ah, ja. Doncs, moltes gràcies.
­- I de debò que em sap molt de greu haver-te dit tot allò.
­- No, si no passa res. Jo em vaig passar més amb tu, dient-te estúpida, creguda, presumida, cretina i...
­- És igual, comencem des de zero. Tu com et dius?
­- Jo? Mònica. I tu?
­- Victòria.
Les dues es van donar la mà i es van abraçar.
­- Amigues, doncs?- va dir la Mònica.
­- Tu què creus?
­- Que si!- i van tornar a riure.- Escolta, tu tens amics?
­- Si.
­- Quants?
­- Un.
­- Només?
­- Si, a tu!!
­- Bé, jo volia dir a part de mi.
­- Jo sempre he anat d'hospital a les
clíniques i de les clíniques a casa, a part d'anar en alguna escola especial o...
­- Mira, jo d'amics no en tinc, però d'amigues si: La Júlia, la Sandra, la Consol, la Clara, la Neus, la Núria, la Flor, la Remei, la Serafina, i tu!! Vols que te les presenti?
­- I tant!!
­- Mira, no et dic que vinguis a la festa d'aniversari de la Remei perquè no et coneix i la festa d'aniversari no és meva, a part de que t'hi avorriries molt, però... aquest dissabte a la tarda estàs disponible?
­- Crec que sí. Tinc hora amb el metge al dimecres.
­- Perfecte!! Bé, perfecte del tot no, ja m'entens.
­- És clar.
­- Doncs que et sembla si et passo a buscar amb la bicicleta i vens a casa meva a berenar i a passar l'estona? Convidaré les meves amigues, que segur que et cauran molt bé.
­- Però tu no vius molt lluny?
­- Jo estic forta com un roure, si no m'enganxa la grip, és clar. Què doncs, com ho veus?
­- Dona, jo no sóc gaire sociable...
­- Tot és posar-s'hi, no??
­- Accepto.
­- Ai, que guapa que ets!!- i es van tornar a abraçar.
Al cap de dues hores, la Mònica i el seu pare van tornar a casa. Tot solucionat.
La Mònica va poder anar a la festa de la Remei, i també va poder-li entregar el gatet de peluix que li volia comprar des de bon començament, i li va saber greu i tot, de regalar-li. Gràcies a aquest gatet, havia trobar la seva millor amiga.
El dissabte a la tarda, la Mònica va anar a recollir a la Victòria a casa seva per presenta-li les seves amigues, i s'ho van passar pipa.

******

Als tretze anys, va passar el que els metges esperaven que passés.
M'explico.
Els pares de la Victòria havien d'anar en un casament, i evidentment, la noia no es trobava en condicions d'anar-hi. Però el futur matrimoni hi va insistir tant, que al final van acabar acceptant el convit.
Aleshores, van deixar a la Victòria a casa de les seves tietes, com a últim recurs.
Les seves tietes estaven borratxes des de bon començament i van obligar a la seva neboda a fumar-se una cigarreta.
La pobre Victòria trucava a la Mònica, perquè la vingués a buscar, però no hi va haver manera de trobar-la enlloc.
Aleshores, com que van veure que no volia fumar una cosa senzilla, li van preparar un "porro d'herbetes naturals".
La noia, quasi ofegant-se, va trucar a una ambulància tota sola, mentre les seves dues ties dormien a sofà, amb la cigarreta a la boca i una ampolla de cervesa a la mà.
Al cap de deu minuts, van pujar dos metges al pis on s'hi estava la Victòria, i se la van endur a corre-cuita cap a l'hospital.
Aleshores, els metges mateixos, van trucar els Mossos d'Esquadra perquè detinguessin a les dues "tietes"- si és que se'n podia dir així - de la pobre noia.
La Victòria sabia que, si fumava, es moriria.
Ella no podia gairebé respirar, per això li van posar la respiració assistida, tossia sang, s'ofegava, li feia molt mal el pit, i quasi bé no tenia veu.
Hi van intervenir cirugians, oncòlegs mèdics i oncòlegs radioterapeutes, i van fer tot el possible per salvar-li la vida, però tot i així, i justament quan els pares van poder arribar a l'hospital, la noia va fer l'últim sospir.
Això va canviar la vida dels seus pares, però sobretot, la de la Mònica.

******

La Mònica reia i plorava a la vegada mirant la fotografia d'ella amb la Victòria. Va passar la plana de l'àlbum de fotografies i en va veure una altre on sortien totes les seves amigues, incloent-hi la Victòria, jugant a cartes a casa seva. La fotografia la va fer ella mateixa. La Victòria somreia, i era feliç.
La Mònica no ho va poder evitar, i es va fondre en un mar de llàgrimes.
Fins i tot, la seva mare la va sentir des del menjador i la va anar a veure a la seva habitació:
­- Mònica, reina, què et passa?
­- Per què s'havia de morir, la Victòria, eh, mama? Per què? Aquelles males bruixes que es fan passar per les seves tietes són unes assassines. Elles la van matar.
­- Tens raó. Però ara no hi podem fer res.
­- Si pogués...
­- Però no pots. Quina hora és? Les sis. M'ajudes a fer un pastís de poma?
­- Si, millor que deixi de mirar fotos. A la Victòria li encantaven les pomes.
­- Mònica!...
­- Au, va, anem!!
El pastís de poma va quedar deliciós.

******

Aquella mateixa nit, quan la Mònica se'n va anar al llit, es va haver de tapar més del compte amb una altra manta, perquè feia més fred que altres nits.
Li va costar molt d'adormir-se, perquè el soroll del vent que feia a fora constantment.
Quan per fi ho va aconseguir, es va trobar a casa de la Victòria, concretament a la sala d'estar. Els seus pares ploraven, desconsolats per la mort de la seva filla. Ella hi va voler parlar, però no va poder. Era dins d'un somni.
Ella estava dreta, a la sala d'estar, mirant i observant la situació, sense poder dir ni fer res.
De sobte, van trucar a la porta, i va veure entra a les dues malvades ex- tietes de la Victòria. Quan la mare de la Victòria, quasi inconscient va anar a obrir la porta i les va veure, les va començar a escridassar tractant-les d'irresponsables, de malcriades, d'ineptes... bé, de tot menys de maques, evidentment.
Ho explicaré més clar i pas per pas:
Ding dong.
La mare de la difunta Victòria va anar a obrir la porta.
­- Hola- van dir les dues germanes alhora, tenint una germana al davant que acabava de perdre la seva filla gràcies a elles.
­- Hola? H-o-l-a? Però com teniu la barra de dir-me hola?! Acabeu de matar a la meva filla i encara em saludeu?! Fora d'aquí! No us vull tornar a veure mai més. Sou unes irresponsables, unes malcriades, i unes ineptes. I no us denuncio a la policia d'assassinat perquè mira, sou les meves germanes, borratxes, drogaaddictes i assassines, però sou les meves germanes. Que no se us acudeixi de tornar-me a parlar en la vostra PUNYETERA I MALEÏDA vida, però és que ni mirar-me als ulls. Desgraciades!!
­- Glòria, nosaltres t'hem portat aquestes flors perquè...
­- Ui, que maques!! Això és el que voleu que us digui?? Em feu pena!! Us penseu que amb unes flors em tornareu a la meva filla i la vida alegre que hi havia en aquesta casa?- cada cop estava més eufòrica. El seu marit, estava al menjador escoltant-ho tot. Preferia no veure a les seves dues cunyades, per no haver de dur-les a l'hospital per haver-los-hi girat la mandíbula d'un cop de puny a cadascuna. Intencionadament, és clar.
­- No, però...
­- Fins mai més, bruixes!!!- i els hi va tancar la porta als morros.
­- Glòria!!!- cridaven les dues germanes des de fora. Quan se'n van cansar, van marxar.
­- Les hauria matat!!!- va dir la pobre ex-mare quan va entrar al menjador.
­- Ja, és clar.
Si, i la Mònica també les hauria volgut matar, però no podia: estava somiant.
De sobte, va sentir la veu de la Victòria que li deia: Puja a la meva habitació, Mònica... Puja a la meva habitació, Mònica...
I la Mònica va pujar a l'habitació de la Victòria.
Se la va trobar allà, de peu, flotant com un fantasma i amb una camisa de dormir.

******

Estava trista.
Estaven tristes. Totes dues. Tristesa mútua.
­- Victòria!!- va començar a plorar i la va voler abraçar per no va poder. Només la va poder traspassar.
­- No Mònica, tu ara no pots fer res. Estàs dins del teu somni, i jo hi he entrat i te l'he canviat.
­- Ja ho entenc.
­- Ara sempre podré estar amb tu, Mònica, però només dins dels somnis i de la teva ment. Si tu te n'oblides de mi, jo no et podré tornar a veure mai més.
­- Això no passarà. Mai!!!
­- Em fas feliç, sentint-te dir això.
­- Me n'alegro.
­- Avui has estat mirant fotografies nostres, oi?
­- I tu com ho saps, això?
­- M'he convertit en un fantasma, reina. En un fantasma cancerígen, però simpàtic. Segueixo sent la mateixa, Mònica. L'únic que ha canviat, és que estic morta. Res més.
­- Res més? Si la nit de quan et vas morir jo hagués sigut a casa, t'hauria pogut passar a buscar!! Però no, jo havia de ser a casa dels meus tiets!!
­- Ho sabies, que les meves tietes em van obligar a fumar??
­- Males pècores... Victòria, m'has de fer un favor. M'has de deixar que denunciï a les teves tietes.
­- Si vols per mi, si. Però has de demanar permís als meus pares. I als teus també, si vols. Fes-ho, si us plau.
­- Demà mateix hi vaig.
­- D'acord. Aleshores, demà a la nit ens tornem a veure. Va bé!!
­- Bé? Perfecte!!
­- Doncs... Fins demà!!
I llavors la Mònica es va despertar de cop, quan va sentir aquelles últimes paraules de la Victòria, acompanyades dels maleït soroll del despertador.
­- Mònica, reina, lleva't, que ja és l'hora!!!
­- Si, mare!!!
Cada dia, menys als caps de setmana es deien el mateix.
Quan va arribar al vespre, la Mònica se'n va anar a veure els pares de la Victòria amb la seva bicicleta, amb l'excusa de que se n'anava a la biblioteca.
Quan hi va arribar, va picar al timbre que hi havia a la porta del carrer, tal i com va fer quan anava acompanyada del seu pare per demanar-li perdó a la pobre Victòria:
Ding dong.
­- Sí, diga?? Quién es??- van contestar després del timbre a través del contestador que hi havia al costat de la porta. Era una dona estrangera, se li notava per l'accent en que parlava el castellà.
­- Hola, buenas tardes, señora. ¿Es usted la madre de la difunta Victoria?- va preguntar la Mònica sense saber ben bé què dir.
­- No señorita, yo soy la señora que les limpia la casa. Ahora no hay nadie excepto yo y el canario, pero puede pasar y esperarlos dentro, aquí hace frío. No se preocupe, que yo me fío de usted.
­- Muchas gracias.
Meeec. La porta es va obrir.
La Mònica estava nerviosa, però va saber controlar els seus nervis.
­- Hola- va dir tímidament.
­- Hola bonita- va dir la veu d'una dona no tan jove, d'entre cinquanta, cinquanta- cinc anys, més o menys, grassoneta i amb la veu molt dolça.
­- Eh... Mire, yo soy, bueno era, una amiga de Victoria y yo les quería preguntar cuatro cosas sobre ella y su trágica muerte a sus padres, porque verá, yo estoy haciendo un trabajo en el colegio, y...
­- No se preocupe señorita, que cuando vengan los señores, yo me voy. ¿Q
uiere una tacita de chocolate caliente?
­- Pues no le voy a decir que no.
­- Ahora mismo se la hago.
I la Mònica es va estar a la sala d'estar amb aquella bona dona i bevent-se la seva xocolata calenta.
Al cap d'una estona, d'una bona i llarga estona, la porta es va obrir.
­- ¡¡Ángeles, ya estamos aquí!!- va cridar una veu de dona des de la porta.
­- Bueno señorita, yo me voy. Si me quiere ver otra vez, ya sabe donde estaré yo, todo el día. Adiós, preciosa.
­- Adiós, señora Ángeles.
"Tenéis visita" va sentir que els hi deia la dona de fer feines als pares de la Victòria.

******

­- Bona tarda- va dir la Mònica, aixecant-se de la butaca quan va veure entrar els pares de la Victòria.
­- Tu ets la Mònica, oi?- va preguntar-li el pare.
­- Si senyor.
­- I què passa? Ha passat alguna cosa greu?- es va espantar la mare.
­- No senyora, no es preocupi.
­- I doncs?
­- Vull parlar amb vostès.
­- Doncs seu, maca, que ara et portaré alguna cosa per berenar.
­- Gràcies.
La mare de la Victòria, dolça com ella era, va oferir-li unes delicioses pastes de te amb un dolcíssim suc de taronja fet a mà.
­- I doncs, de què ens volies parlar, Mònica?
­- Els puc tractar de tu? És que se'm fa difícil tractar a la gent jove de vostè.- La mare de la noia se li va escapar el riure.
­- I tant que si.
­- Doncs bé, suposo que no deu ser gaire difícil d'endevinar del tema sobre el que els vull parlar?
­- Quin és?- va fer el pare.
­- Sobre la mort de la seva filla. Em sap greu, m'explicaré millor. Ahir a la tarda vaig estar mirant fotografies meves, de les meves amigues i sobretot, de la Victòria. És que em fa tanta ràbia, la manera de com es va morir, i suposo que a vosaltres també, que no em puc aguantar més. Ho sento.
­- I doncs?
­- Vull denunciar a les dues tietes malvades que la van matar a base de nicotina.
­- Però no ho pots fer, Mònica!! Són les meves germanes, i a més a més, només tens catorze anys!!
­- Ja ho sé, però vosaltres si que podeu fer-ho. Encara els hi tinc rancor i em queda mal gust a la boca quan penso en elles.
­- Ja t'entenc.
­- Jo, Mònica, si et dic la veritat, ja ho hauria volgut fer el mateix dia de la mort de la Victòria. Però vaig voler entendre els sentiments de la meva dona, i...
­- Sí, Mònica, si venies a buscar el meu permís, te'l dono.
­- De debò? Però un de vosaltres m'haureu d'acompanyar a comissaria, oi?
­- D'acord, demà jo t'hi acompanyaré. Et passaré a buscar amb el cotxe per casa teva a les sis de la tarda. Va bé?
­- Perfecte! Moltes gràcies, senyora mare de la Victòria. Gràcies.
Quan la Mònica va arribar a casa, va explicar a la seva mare on havia estat i què havia fet.
­- Que has fet què?- es va sorprendre la seva mare.
­- Sóc menor d'edat, però no tinc por d'anar a un judici. Penso defensar a la Victòria i als seus pares amb cos i ànima.
­- Però nena...
­- Mama deixa-m'ho fer, si us plau. I el papa m'ha d'ajudar. Ell és advocat, oi?
­- Si, és clar.

******

Quan la Mònica se'n va anar a dormir, va somiar que era a la seva habitació. S'hi veia a ella mateixa, dins del llit, dormint, ben tapada amb quatre mantes.
Era transparent, flotava (no tocava de peus a terra) i no tenia ni fred ni calor.
De sobte, se li va aparèixer el que esperava:
­- Hola Mònica!!!
­- Victòria!
­- Què tal?
­- Bé, com sempre.
­- He vist el que has fet avui. M'he quedat de pedra.
­- I jo també.
­- Penses anar a judici?
­- Si em deixen si.
­- No hi ha ningú que faci aquestes coses per una persona morta. Ets una meravella, Mònica!!!
­- Ja ho sé, gràcies. És broma, eh! No em miris així, que em fas por... Fantasma!!!
I van estar tota la nit rient i jugant.

******

Van anar passant els dies i els mesos, fins que va arribar el moment del judici.
La Mònica estava que se la menjaven els nervis.
Quan va arribar el moment d'entrar als jutjats, els pares de la nena difunta i els seus es van desitjar sort mútuament.
Havia arribat el moment de la venjança.

******

Les dues germanes de la mare de la Victòria van confessar que havien obligat a la seva neboda a fumar i que elles compraven droga des de que tenien setze anys, sempre a les mateixes persones.
El jutge va decidir que, aquelles dues germanes havien comès, a més d'un assassinat, la compra il·legal de droga.
Per això, va decidir que havien d'anar a la presó. S'hi estarien deu anys, més dos amb llibertat sota fiança.
Es tanca la sessió.

******

Els pares de la Victòria estaven orgullosos de la Mònica, per les declaracions que havia fet davant del jutge amb tanta serenitat.
Els seus pare pensaven el mateix.
Aquella nit, com de costum, se li va aparèixer la Victòria en somnis, però aquest cop se li va aparèixer plorant.
­- Victòria, nena, però què et passa?
­- M'has commogut, Mònica. Jo he assistit al jutjat, el que passa és que ningú m'ha pogut veure.
­- Ah sí?
­- I m'he emocionat molt!!!- I aleshores, va començar a plorar desconsoladament.
Per sort, la Mònica va aconseguir calmar-la.
­- Victòria, faria el que fos per algú com tu. I encara he fet poc, ja que no t'he pogut salvar la vida. I pensa que mai mai mai t'oblidaré.
Aquella va ser una nit d'expressió de sentiments.
­- Victòria, tu no pateixis, perquè passi el que passi, tu sempre seràs dins dels records de la Mònica. De debò t'ho dic.

******

Cada nit, la Mònica es trobava dins dels seus somnis amb la seva difunta amiga, la Victòria.
Jugaven, reien i s'ho explicaven tot. Eren felices, a la seva manera.
Però almenys, la Mònica, s'havia quedat a gust ficant aquelles males persones a la presó.




FI