ELS REBUTS NO FAN CAP NOSA

Un relat de: MariaM
Arribo en un taxi vell, vell és poc, molt més que vell, perquè el sòl està tan gastat que podia veure l’asfalt a través dels forats, em preguntava si al final cauria per un d’ells i em quedaria asseguda enmig del carrer com una criatura perduda.
No m’errava, ha estat una premonició perquè, tot d’una, em trobo ficada en un gran forat sense poder esquivar les paletades de terra que em cauen al damunt. És sorprenent la facilitat en què suro i em veig transportada a un altre lloc d’on sóc, sense ser conscient de mi mateixa.
Tot és confús però me n’he sortit i el taxi em deixa, il•lesa, a la vorera de la casa d’en Josep; demano el rebut, sis plau, doni’m un rebut.
Un cop al replà me n’adono que la porta està mig oberta; entro amb cautela i vaig directament a l’habitació del meu amic. El que hi veig no m’agrada i, inconscientment, faig un pas enrere, em temo que és mort i se m’escapa un crit d’esglai.
Sobtadament, han començat a atacar-me; amb preguntes. Són de la policia, em qüestiono la seva presència, volen saber que on havia estat una hora abans; els dic que en un servei anterior, tinc el justificant del taxis. Ves per on aquest rebut demostrarà que dic la veritat. Faig l’acció de mostrar-los-hi; abans, però, la Carme, la dona d’en Josep, és al meu costat, em sacseja, amoïnada, en sentir el meu crit.
Certament, ha estat un altre dia feixuc, molt llarg, i he dormit malament. D’ençà de la mort d’en Josep, a qui vaig assistir en la darrera etapa de la seva malaltia, que acompanyo la Carme, és molt gran i m’hi quedo a dormir, temporalment, tot i que no descanso massa.
Durant el dia segueixo treballant, d’infermera, atenent els malalts en fase terminal; m’hi he especialitzat i, no sempre, aconsegueixo posar-hi distància. Tanmateix, m’ha succeït amb en Josep i els malsons es van sovintejant.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer