Els Llampecs

El ressò coix del bastó s’avança a la visió de la seva decrepitud. És un ancià esgotat de caminar tan lent. Tot i això, persisteix en el seu objectiu, arribar.
Tan sols una cantonada més i ja hi seré —es diu— en el vermell del semàfor, on s’atura per mirar més enllà dels peus mentre oblida l’ofec que l’angoixa en veure els seus vells amics arrenglerats i a punt en la vorera d’enfront.
—En Joan ja està aquí! —crida un de la colla en clissar, a través de les seves incipients cataractes, com travessa el verd de la cruïlla.
Frisen per tornar a trepitjar l’asfalt amb els escúters nous de trinca, adquirits tots en la botiga del davant. Però no ho faran sense en Joan. Són motoristes i ningú queda enrere. És la llei de la carretera i del seu grup, Els Llampecs. La passió per les motos els va unir de ben joves i han recorregut mig món junts muntats sobre les seves Impales.
Així i tot, el temps corre més lleuger que no pas ells a tot gas per la carretera i, ara, les motos romanen tancades en els garatges mentre Els Llampecs reviuen belles anècdotes en les seves trobades.
Va ser en la darrera trobada d’on va sorgir la idea de comprar-se un vehicle per anar plegats allà on els dugués el vent, com sempre havien fet, i encara que no sobrepassin els vint quilòmetres per hora i no sentin rugir el motor, saben que és l’única manera de tornar a ser lliures.
Avui les estrenen. Però l’edat els fa cautelosos i, abans de marxar, escolten atents les indicacions del venedor que es desviu per fer-los contents.
Encapçala la comitiva en Joan. És el que està més fotut, i de manera espontània la colla li cedeix l’honor.
Unes quantes fileres d’escúters ocupen ara tot l’ample de la calçada. No triguen a queixar-se les botzines que fan cua, però ni s’immuten. Estan massa eufòrics i pendents d’on els dirigirà en Joan, que sent la necessitat imperiosa de sortir del gris de la ciutat i resseguir el fil d’alguna carretera per gaudir del camí cap al paradís abans no se li esgoti la bateria.