PENSAMENTS EFÍMERS

Ajaguda en el sofà, arrossego el dit entremig de les banals imatges que m’ofereix el mòbil. Distrec l’espera abans de bufar les espelmes. Se’ls veu tan il·lusionats als pares. Que, fins i tot, han adornat amb globus i serpentines el menjador. Com si fos la festa d’una nena petita. Però, què no s’adonen?... He crescut. Vaig a l’institut!... I, el que més desitjo és embolcallar la celebració d’amics. En canvi, em trobo enmig d’aquests dos marrecs que no paren d’emprenyar.
—Va Martina, ensenya’ns que mires en el mòbil, em diuen encuriosits, mentre s’enfilen com micos salvatges sobre meu.
No els suporto... Són tan pesats.
És més, crec que aquesta festa, el pares, l’han preparat per als bessons. Perquè si s’haguessin aturat a pensar amb mi, encara que només fossin uns minsos segons, m’haurien regalat els calés per convidar als amics.
Sobretot a la Marina. De fet, des del primer dia que vàrem congeniar a l’institut. I, ens hem fet íntimes. No sé, crec que és una qüestió de vibracions. El cas és que ens agraden les mateixes coses. I, per damunt de tot xerrar. A vegades em pregunto, com puc haver viscut tot aquest temps sense ella?... I, no m’imagino passar més de 24 hores separades. Segur que en una altra vida vàrem ser germanes bessones. No com aquest parell de tanoques que tinc per germans que no paren d’estirar-me.
—Vinga Martina que ja està tot a punt!, em criden il·lusionats.
Per fi, penso. Faré una estona de comèdia i s’haurà acabat.
Òndia, però si ha vingut la Marina! I, per la seva trapella mirada intueixo que m’amaga un secret. Però, el mal dissimula entremig de les seves mans entrellaçades. Són dues entrades pel concert del nostre artista predilecte.
I, sobre la taula, adornat amb les espelmes un deliciós pastís de nata i xocolata m’espera. Fa tan bonic... Mentrestant, els bessons em somriuen feliços de compartir aquest moment. I, els pares ens miren entendrits. Després de tot, me’ls estimo. I, la veritat és que no puc imaginar-me un món sense ells...