Els Guardians del Mons (1ra part)

Havíen quedat per anar al seu arbre i celebrar-ho amb un picnic amb la resta de companys del seu grup, els Elfs del Bosc. Però desgraciadament, quan van arribar no hi havia ningú esperant-los, cosa que els va fer tenir un estrany pressentiment. Era estrany que no hi haguessin acudit, ja que portaven esperant aquell moment durant molt de temps, i no creien que anessina faltar especialment aquell dia.
Es van asseure a l'arbre a esperar, per si algun d'ells apareixia. Però ningú va aparéixer per aquell lloc. Més tard, el soroll d'un arbre proper, els va fer girar el cap per mirar entre les branques, però no van veure res a prop d'on ells es trobaven.
L'Erial, que ja estava nerviosa de tant esperar sense fer res, es va aixecar d'un salt i, decidida, es va dirigir cap al rebost, sense fer cas de les advertències d'en Kilth, que sempre intentava persuadir-la per que no anés a cap lloc perillós, com per exemple la terrassa del rebost, a la qual s'accedia a través d'una lliscosa pujada de sorra rodejada d'esbarzers.
Quan va arribar al rebost, va decidir asseure's a contemplar la naturalesa del voltants vista des d'aquell lloc apartat de tot moviment.
Quan l'Erial va creure que ja portava suficient temps allà asseguda, es va aixecar de la fusta que hi havia a terra, a la qual s'asseia cada cop que necessitava estar-se sola per reflexionar. I es va dirigir cap a les escales naturals que s'havien creat a les parets per l'aigua que anterioment ho cobria tot, i va començar a pujar per elles, provant de no relliscar per no caure a terra.
Ella anava per la pujada quan va aconseguir arribar a ella, però en el moment en que va agafar-se al final d'aquesta, es va adonar de que tenia un munt d'esbarzers enredats al braç. Així que va parar per desenredarse-les, ja que la seva mare li havia dit que no intentés fer-se més ferides, que arrivaba l'estiu i no podia anar a la piscina tota plena de ferides.
L'Erial era una jove de 13 anys. Era d'una estatura normal per a la seva edat, tenia els cabells curts d'un color castany clar i una mica ondulats. Els seus ulls eren d'un color marró que cambiava, ja que a l'ull esquerre era verdós i al dret era avellana fosc. Era una noia forta i sincera, a més de molt aventurera i lluitadora. Tenía una personalitat molt extrovertida, directa i alegre.
Un cop a dalt, l'Erial va apartar les canyes que s'interponien en el seu camí, i es va acostar a les dues vares que mesos enrere havíen amagat allà.
Va agafar la vara i, després d'aixecar-la del terra, va escoltar un delicat tintineig que la va sorprendre. El pal tenía un preciós i delicat penjoll de plata. El va agafar i se'l va posar, ja que li agradava molt.
Es va dirigir de nou capa la baixada amb dues vares sota el braç, i un estrany penjoll al seu coll.
Va comenár a caminar cap a l'arbre en el que es trovaben els seus dos amics, però en el mateix instant en que va sortit del rebost es va girar per mirar enrere, ja que li va donar la sensació de que la observaben, però com no hi havia ningú, va seguir caminant cap a l'arbre.