ELS GIRA-SOLS

Ara mateix inicio el passeig tot caminant en el buit. Em passa sovint; començo sense saber on aniré a raure. En Xavi té promesa, m’han dit. En Xavi és el meu nebot, un d’ells.
Primer m’he sorprès; tot seguit, he sentit pessigolles a redós del cor. I he acabat somrient. Ja? Doncs, i què em pensava, que el món s’havia aturat en les seves infanteses? El món i ells, per descomptat. I, nosaltres? Ai, nosaltres! Només cal una ullada al mirall, si tenim el valor de fer-ho, o mirar-nos d’esquitllada, en passar per davant del d’un aparador, en cas de no ser tan agosarats.
M’he desviat un moment; és clar que tampoc sabia massa on anava. Tornant al Xavi, i als seus disset anys; gairebé sense voler, m’he palplantat al passat. Malament! Quan escrius sobre el passat, menteixes a cada lletra. Ho deia un tal Freud que en sabia molt del tema, “quan parles sobre el passat dius mentides amb cada alenada d’aire que agafes”.
Des del passat, on era, no vull mentir, no m’agrada, sobretot a mi mateixa. Per tant, i, certament, vaig ser prou tardana en descobrir l’amor. L’escric amb lletra petita perquè no el vaig encertar.
Reconec, però, la meravella que deu ser, de tastar l’amor en l’adolescència. Deixar-se seduir i omplir i omplir-te els ulls d’il·lusions. Les mirades, com qui diu, encara són tendres i admirables com les dels nens. Potser ja no funciona així, oi? Quina llàstima.
Sense adonar-me’n he arribat al final del passeig, més plena que no pas l’he començat, perquè, de puntetes, silenciosament, s’hi ha infiltrat l’amor.
No hi busqueu els gira-sols. A mi m’han arribat, de bon matí, via WhatsApp, amb un missatge: “Són la flor nacional d’Ucraïna ... amor i llum per acabar aquesta guerra”. I he pensat que “M’inscric a tota mena de propòsits de goig i d’esperança. M. Martí-Pol”