Ell i el 1939.

Ell tenia dues filles, una dona, dos pares i no gaire cosa més. Era molt bon home, mai habia fet mal a ningú. Ell simplement era republicà, parlava català, es sentia català i el defensava la seva terra i família sense agressivitat; el problema es que vivia dins la dictadura franquista.
Tenia trenta-nou anys quan una veïna d'el Papiol el va denunciar per sentir-se català. Un mal dia, anava passejant amb la seva filla gran pel carrer quan de sobte un guàrdia civil el va detendre, avans de dur-se'l el guardia, li va dir a la seva filla que anés cap a casa sola, la noieta, innocent, sense saber que se l'enduien, va anar-hi fent-li cas al seu pare, li va contar als avis i a la mare i ells, la dona, assegurada que se'l enduien va correr fins al lloc, però desgraciadament, no va ser a l'hora, no el va veure mai més. Va estar al llistat de condemnats per pena de mort després de la dictadura franquista. Francisco Franco, una de les persones més dolentes que han trepitjat la Terra, va signar sobre el seu nom. Tres mesos a la pressó, decenes de cartes cap aquí cap allà de la família i plors.Passaren els mesos, i tant mateix, el dia vint-i-nou de maig del mil-noucents trenta-nou, aquell fussil, li atravessà el cos. Ell soterrat baix milers de persones a montjuic, perdut entre l'arena actualment, i Franco a la seva caixa de fusta tot i les morts produides. Haurien d'estar al revés.