El túnel

Va obrir els ulls i no veia res. No recordava com havia arrivat fins allà i s'espantà una mica, estava tot tant fosc. Cap soroll que li donés una pista d'on es trobava, cap olor familiar ni res que permetés recordar alguna cosa. Res. Tant sols l'obscuritat més absoluta que l'embolcallava com una manta però que no aconseguia arrancar-li el fred. Cridà i la seva pròpia veu retornava rebotant. No sabia què fer i començà a caminar. Al principi ho feia ben a poc a poc, amb compte, tenia por d'ensopegar amb alguna pedra o caure en algún forat. Aviat s'adonà de que es trobava en alguna mena de túnel, comprovà que a banda i banda hi havia només una paret. Només podia caminar cap endavant, si intentava tornar enrere sobre els seus passos es trobava el pas tancat per un mur de pedra. Millor així, no hi havia cap més elecció que seguir caminant i tot i no saber que l'esperava al final, era reconfortant saber que que no hi havia més sortida que aquesta, que per nassos havia de ser així. Per això caminà i caminà i seguí caminant parant només de tant en tant per comprovar que tot seguia igual. El més curiós és que no patia, no tenia sed ni es trobava cansat, no tenia gana ni tenia son. Res. També el temps semblava no exisitir en aquell indret. No sabia si havien passat hores, dies o inclús mesos allà dins, pero la veritat és que l'angoixa del principi, la incertesa que l'atormentava, havien desaparegut. Va seguir el seu camí, qui sap durant quant de temps, i de sobte va veure una llum a la llunyania. Al primer moment va pensar que es tractava d'una a.lucinació, però cada cop era més intensa i semblava apropar-se, o era ell qui s'hi apropava, no importa, la qüestió és que alguna cosa estava a punt de succeir. Accelerà el pas, sentia la necessitat d'arribar fins allà. Caminava tant depressa com podia i acabà per començar a córrer. Corria i corria, en la vida havia corregut tant i com no suava ni es cansava, es sentí poderós, capaç de tot i no tenia por del que pogués passar. I al final hi arrivà arrivà al final del túnel. El que va poder veure allà el deixà mut, perplex, ja no sabia en què creure. Davant dels seus ulls estava la seva vida, allà, com si estigués veient una pel.licula. Va veure la casa seva, els seus fills, els carrers per on passejava, cares familiars, l'oficina, aquella caleta deserta que va descobrir l'estiu passat i que tant li agradava, companys de feina, el bar de la cantonada amb la tauleta del fons i una cerveseta ben fresca; tot allò que conformava la seva vida. Era com un collage d'imatges que es barrejaven i fusionaven amb tanta bellesa que no va poder fer més que arrencar a plorar. Estirà la ma i la va veure desaparèixer atravessant la finissima realitat que tenia al seu davant. Això significava que d'un salt podia entrar allà dins i recuperar la seva vida. Donà un pas enrere, agafà tot l'aire que li fou possible i s'hi llançà.