Mai més

Dimarts pel matí. Són més de les vuit i, com sempre, faig tard. Hauré de córrer una mica més si vull agafar el bus i no arribar a l'oficina quan la reunió ja hagi començat.
Baixo les escales, em poso nerviosa si he d'esperar que l'ascensor pugi desde abaix de tot. Passo per la seva porta, no puc evitar frenar el pas, gairebé puc sentir el seu aroma, la seva respiració a l'altra banda de la paret. Freno, no vull fer-ho, però ho faig. Amb el cor bategant-me amb força, acosto la cara, acarono la fusta amb suavitat, com si toqués la seva pell, com si tancant els ulls em transportés a les tardes de dissabte. Vaig jurar que mai més tornaria a passar, que m'oblidaria d'ell, del seu somriure, de les seves mans, dels seus llavis.

Els dissabtes eren nostres, però eren bruts i plens de remordiments. La seva dona, el meu xicot i nosaltres dos en mig d'una farsa que poc a poc ens consumia.

Més de les vuit i jo segueixo aquí, paralitzada davant la segona porta del cinquè pis. Paralitzada i amb la pell de gallina. He de marxar, a la feina m'esperen i tinc una reunió molt important. Tot i així, aquí estic, dreta davant la seva porta, dessitjant que l'obri i em faci seva un cop més. He de marxar però no em puc moure, una força invisible em té clavada al terra. Sento unes pases, s'acosten, ja són aquí. Hola, sóc jo. Passa. Jo…amb un dit als llavis em fa callar i jo, jo perdo la noció del temps entre les seves cames.

No tornarà a passar. Ho juro.