EL TREN

Un relat de: MariaM

Darrere d’ell la porta es tancà amb estrèpit, agressivament, pensa; no calia, ho havia entès, ho hagués entès amb menys soroll, també. Aquell so se li havia incrustat en el timpà, no se’l podia treure del cap, amenaçava amb deixar-lo sord tot i haver-se’n allunyat a corre-cuita, aclaparat. No era solament l’oïda que podia quedar malmesa. Un sentiment de ràbia s’apoderava del seu estat emocional. Fugir era el seu objectiu més immediat; a vegades només és una paraula la que desencadena un canvi de rumb –PROU- i ell l’ha sentida.
Un cop dintre del cotxe, li faltà l’aire; està impregnat del perfum tan personal de l’Elisa. En surt; el deixa aparcat prop de l’estació. En la coincidència de trobar-se just allà, hi veu el senyal que necessita per allunyar-se de tot. El tren, qualsevol tren, en serà un bon mitjà.
L’andana plena de gom a gom, encara l’enfonsa més. En tria una altra. Quan s’enfila al vagó que roman aturat, ni tan sols ha pensat en treure’s el bitllet. Pagarà quan el revisor li ho demani, per anar qui sap on, tant s’hi val.
Darrerament, només ha viatjat amb l’Elisa, qualsevol lloc era bo. Viatjar amb ella és meravellós; ell que n’estava força de viatjat, no havia gaudit mai tant com quan ho han fet junts. Veure el món, les muntanyes, els rius, el mar i les estrelles a través dels seus ulls no té preu. La seva mirada ho copsa tot, s’admira de tot. Els seus raonaments i comentaris, d’una simplicitat clarificadora, el convencien; inclús a ell que duia l’etiqueta de intel·lectual a la solapa de cada una de les seves jaquetes. El tenien per un jove savi, certament. Potser per això, els odia a tots i a tots.
D’aquí un temps, però, seré com els altres, em conformaré i diré ja està, s’ha acabat, avui no puc, encara.
En baixar del tren no té noció d’on l’ha portat, ni el temps que ha estat fora vivint un somni ple de paisatges i de la imatge de l’estimada. Tanmateix, com si l’aire parlés, sense voler surt dels seus pensaments amb un sospir.
El vagó on s’ha refugiat en la fugida anava enlloc, es troba en una via morta. El dolor se li clava insistentment com una urpa a la part superior del pit, a l’esquerre, allà on el cor batega, dèbil, en un últim esforç.
Tanca els ulls alhora que obre el puny a poc a poc i deixa caure la pastilla vermella, ja no li caldrà. Ha vist l’Elisa que, radiant, li allarga la mà; l’espera darrere d’aquella porta pesant, al final del túnel lluminós.


Comentaris

  • Felicitats[Ofensiu]
    MariaM | 04-03-2017

    Certament, l'escriptura és despullar-se; no sempre és possible, però. Gràcies per llegir-me.

  • Felicitats[Ofensiu]
    olgalvi | 28-02-2017 | Valoració: 10

    Um relat preciós, ple de sentiments.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: