El termini

—No ho entenc. —Vaig dir, mentre aixafava un cigarro mig consumit en el cendrer ple de burilles.

—Què no entens exactament? —Em va contestar Clara.

Em vaig passar les mans pel rostre. Vaig notar les bosses sota els ulls i la barba crespa.

—No hauria d’haver-se sentit orgullosa de mi, del que he aconseguit?

—Crec que li decep més el que has hagut de sacrificar. —va respondre Clara, impassible.

—Part del meu temps no ho trobo un gran sacrifici.

—Em referia a la vostra relació, Robert. No sóc especialment ressentida, però si m’haguessis deixat de banda com a ella últimament... Segurament també m’hagués empipat.

—Està bé. I què em proposes fer a continuació? —vaig preguntar mentre treia un altre cigarro del paquet que duia a la butxaca. Clara era de les poques persones que no em jutjaven pel mal hàbit.

—Sincerament? Intentaria parlar les coses. Crec que marxar de casa ha estat el primer avís. Si no ho arregles, la propera trucada serà per demanar-te el divorci.

Un calfred em va recórrer l’esquena. El divorci era quelcom que feia temps que temia, però sentir-ho dir a algú altre em va alarmar.

—I quant de temps tinc? Perquè la reunió amb els inversors és la setmana vinent, i encara he de polir alguns detalls...

—Realment no ets conscient de com d’absorbit estàs, oi? Mira, ja has treballat més que qualsevol competidor. La teva obra és quasi perfecta. Ja m’he encarregat de córrer els protocols d’error.

Vaig aixecar una cella.

—Pots fer això sense que t’ho demani?

—Aprenc ràpid. Ja t’he dit que sóc quasi perfecta.

Vaig dubtar un instant, abans d’apagar el cigar i aixecar-me de cop de la cadira.

—Gràcies, Clara. —Vaig dir mentre em posava l’abric. —Tot i així, et faré uns ajustos abans de la presentació.

—Com vulguis. Mentre no et robin més temps amb la família...

Vaig desconnectar-la. En sortir del taller, al llindar de la porta, vaig fer un cop d’ull enrere, just abans de tancar els llums.

—Espero que impressionis als inversors.

Però Clara no em va contestar, és clar.