Déu meu, quin avorriment!

El meu càstig va ser néixer en aquell jardí fastuós. Un “paradís”, segons Déu. Ha! Allò era un turment d’avorriment. Sense fam, set ni son, tots havíem de viure en perfecta harmonia. Quin sentit tenia allò? Déu em va crear amb ullals temibles… però no podia caçar res. Un animal sense preocupacions, sense lluitar per sobreviure, deixa de ser un animal. És una peça del decorat. Estava tan desesperada que vaig acabar mastegant algunes fulles per sentir algun gust.

Era evident que tot allò estava pensat per als humans, l’espècie preferida de Déu. La resta no els aguantàvem. I només eren dos.

Un dia, se’m va ocórrer una idea brillant per entretenir-me. Enmig del jardí hi havia un arbre que produïa uns fruits vermells molt sucosos. A mi em repugnaven, però entre els herbívors es creia que eren una delícia. I, casualment, els humans eren vegetarians. Tots coneixíem l’advertència de Déu de no menjar aquells fruits. Però, què passaria si algú ho fes? Obtindria un coneixement superior, o moriria, com afirmava Déu? I qui millor per comprovar-ho que els humans?

Dit i fet, vaig atraure primer la dona, i l’home la va seguir. Un cop davant de l’arbre, vaig arrencar un dels fruits i li vaig posar a la mà a la dona. Amb prou feines vaig haver de persuadir-los perquè en mengessin un tros. Si no haguessin estat les criatures més ingènues del jardí, hauria sospitat que ells també necessitaven sentir una emoció forta, transgredir alguna norma.

Per desgràcia no van morir. Però quan Déu es va assabentar, es va enrabiar tant que els expulsà del paradís. Jo no sabia que allò era una opció. A mi no només em va expulsar, sinó que em va obligar a arrossegar-me per la resta de la meva vida. Semblava que hagués oblidat que, amb les escates del ventre i la meva flexibilitat i força, allò era quasi una millora.

A la terra, per fi sóc lliure. Visc en un cau entre les pedres, i surto sovint a prendre el sol i explorar l’entorn. No em preocupa el que pensi Déu: jo gaudeixo caçant ratolins.