El secret de la Tieta

Un relat de: losalva

Que els desitjos es facin realitat no és un somni ni una utopia: senzillament és una fal·làcia. Sempre desitgem, i després el nostre cervell destria entre dos grups ben diferents i en descarta un. Algú pensarà que la divisió és entre els desitjos bons i els dolents, però el nostre cervell, en general, és més pragmàtic: separa els possibles dels impossibles; entremig hi hauria els improbables, els relativament difícils d'aconseguir...i una inacabable llista de subtileses lingüístiques i psicològiques que ens acaben abocant, si tirem del fil fins el final, en un dels dos finals possibles, per acabar, tot seguit, rebutjant tots aquells pensaments en forma d'utopia i poder, per fi, fer realitat tots els nostres desitjos. Aquell qui fa bé aquesta feina és envejat per veïns i coneguts, que se'n fan creus de la sort d'aquell personatge, i de com és possible que tot el què vol s'acabi acomplint: és ben fàcil, només cal desitjar coses possibles. Per alguns és pura subsistència. Pararien bojos si no poguessin tenir o aconseguir tot allò que volen. Solen ser éssers que es creuen superiors, per damunt del bé i del mal quan en realitat és un recurs d'allò més primari: desitjar només allò que es pot desitjar. I és aleshores quan caiem en la nostra pròpia trampa, creient que la força dels nostres pensaments mou el món. Un petit exemple: jo voldria que el sol fos verd, i ho desitjo amb totes les meves forces, però naturalment no serveix per a res; en canvi el meu veí ha desitjat que el sol escalfi a l'estiu perquè pugui anar a la platja, i en aquest nostre hemisferi s'acompleix el seu desig, deixant-me a mi una mica més baix de moral i al veí amb un plus d'autoestima.
"Quines bajanades de dir", esteu pensant a hores d'ara, però he trigat anys en arribar a aquesta conclusió després d'anys de torturar-me pensant que vaig ser jo qui va matar la Tieta. La Tieta era emprenyadora, rondinaire, torracollons, pudenta, indiscreta, tafanera i imprudent. Encara no sé com va poder estar tants anys a casa sense que ningú gosés fer-la fora...potser era que fins i tot els grans li tenien por. Jo la tinc present a casa de sempre, no sé quan va arribar exactament ni en quines circumstàncies, perquè a casa no se'n va parlar mai més, tot i que encara sento un petit sotrac dins meu quan passo per l'acàcia que hi ha al mig del jardí i veig aquelles pedretes que algú va posar per marcar el punt on descansa la Tieta. La Tieta era un corcó, per afegir un adjectiu més, i era molt difícil conviure-hi en pau, incomodava a tothom però semblava que ningú no li donava importància i jo semblava ser l'únic en adonar-se de la seva maldat, que feia créixer en mi un desig incontenible d'escanyar-la, però a vuit anys encara creia que Déu Nostre Senyor ens vigilava i ens jutjava, tal i com ens deia sempre l'àvia. També creia que els meus ninos tenien vida, idea fonamentada en el fet que sovint en trobava algun pels voltants de la casa...jo pensava que feien excursions nocturnes, potser fins i tot es barallaven per defensar-me de les bèsties de la nit, vist l'estat en què els solia trobar als matins.
Però el meu món es va enfonsar el dia que la vaig enxampar emportant-se i esgarrapant una joguina meva. Aquell dia li vaig declarar la guerra, només de pensament, però amb mala bava. Li vaig desitjar que morís esclafada sota les rodes d'un camió i que tots els seus òrgans quedessin escampats per la carretera que passava pel costat de casa. Ho vaig desitjar cada dia del món, i fins i tot vaig començar a somiar-ho...ho visualitzava amb una claredat esfereïdora i jo fruïa d'aquelles imatges terribles amb felicitat.
I tal com desitjava, un bon dia, la Tieta va sortir de casa i en posar un peu al carrer va sentir que la cridaven i ja no va sentir res més. O potser si, perquè va estar més de deu minuts agonitzant fins que el meu pare la va arrossegar cap al jardí i allà mateix li va disparar un tret i tot seguit va agafar una pala per enterrar-la als peus de l'acàcia. Ningú no va gosar dir res i mai més no es va parlar d'aquella gata entremaliada i burleta. Però jo encara penso: i si jo...però no. Ningú pot fer realitat els somnis, veritat? Jo, com a mesura de precaució, vaig deixar de desitjar.

Comentaris

  • Recordatori[Ofensiu]


    Benvolgut/da relataire:

    Recorda que, a més del Concurs ARC de Microrelats ARC A LA RÀDIO 2010, també tenim en marxa aquestes altres activitats:

    - Gimcana Virtual Literària ARC 2010: enllaç

    - Concurs ARC de Narrativa Breu 2010 "Barcelona, t'estimo": enllaç

    - Loteria de l'ARC: enllaç

    - Club de Lectura Virtual ARC: enllaç

    Participa-hi!

    Gràcies,

    ARC


  • quin perill[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 07-10-2010

    els desitjos amagats, ho són un perill. Una bona i original narració, i amb una segona lectura t'adones dels paranys que ens vas creant per dur-nos clarament a un final que ja hauriem d'haver vist venir, però que malgrat les moltes pistes, ens amagues amb força gràcia.


    Felicitats i benvingut/da a Relats.

l´Autor

losalva

1 Relats

2 Comentaris

666 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor