El Romànic oblidat

La Vall de Boi, va tenir en el seu moment, el reconeixement per al seu romànic, de la distinció de ser considerada Patrimoni de la Humanitat. A Catalunya n'hi ha més d'art, romànic i d'altres períodes i estils; el greu problema que pateixen aquestes veritables joies de l'art i la cultura, rau justament en que son patrimoni de la Inhumanitat, en la seva forma més perversa, l'oblit, l'abandó, l'espoli,... ; la pèrdua en definitiva per a tots , d'aquestes vestigis de la nostra cultura, de la nostra història col·lectiva.

Dissabte 5 d'agost de 2006, passaven pocs minuts de les 7,30 quan recollia al Tomàs, per iniciar un viatge en el que volíem trobar i fotografiar les restes d'algunes de les ermites romàniques del terme d'Oló; pel que fa a Sant Martí de Puig-Ermengol, les seves runes van ser cobertes per la C-25, amb l'única excepció dels materials que en Joan Raurell Ges, ermità i conservador de Sant Feliuet de Terrassola , va poder recollir i aprofitar en la reconstrucció de l'església esmentada ; de Sant Pere de Vilanova que presumiblement es troba davant per davant de Sant Jaume de Vilanova, desprès de pentinar intensament la zona, vàrem desistir i esperem en alguna ocasió poder-la trobar amb la col·laboració de persones coneixedores, com poden ser el mateix propietari del Mas Vilanova, o el de Bojons, que malgrat trobar-se apartat, sembla conèixer molt bé l'indret; el masover del Verdaguer, va manifestar no haver sentit mai abans en els vint-i-cinc anys que viu a la casa, res de les esmentades runes de Sant Pere de Vilanova. El propietari de la Torre de Vilanova estava absent, i la casa malgrat la seva prestància, envoltada de materials de construcció, aparentment reciclats d'altres finques, transmetia una sensació de tristesa i lletjor.

Sant Jaume de Vilanova, adossat al Mas d'aquest nom, llueix esplèndidament, amb senyals però d'una restauració i/o neteja recent.

Molt altrament, Sant Miquel d'Oló, i el mas d'aquest nom, son hores d'ara únicament ombres d'un passat, al que l'ajut inestimable de l'acció vandàlica d'alguns, i l'omissió criminal d'altres, sumada a la tasca silenciosa, però tenaç , del temps, els elements i la natura farà desaparèixer no més enllà dels propers deu anys.

Sant Vicenç de Vilarasau, adjunt també al mas d'aquest nom, sembla gaudir de millor estat de conservació, diem "sembla", perquè en absència potser dels propietaris, el gossos de la finca, extremament agressius i lliures de qualsevol lligam i/o cadena, ens van fer pensar, que el desig de veure l'ermita, s'havia de considerar de menor importància, que el de conservar la nostra indemnitat física. Intentarem concertar una visita en una propera ocasió.

L'ermita de la Santa Creu de la Plana, tot i trobar-se molt malmesa, conserva encara la teulada ; esperem que la propietat , conscient com és de la importància de l'ermita, trobi els recursos econòmics necessaris pel seu arranjament.

Quan a Sant Juan Vell, prop de llit sec de la riera d'Oló, convertir ja en patró de la sequera, de l'oblit i la desmemòria , l'afegim aquí als únics efectes de deixar constància del ric patrimoni col·lectiu que de forma barroera s'ha perdut en els darrers anys.

Des de les runes de tots aquests llocs, s'alça un clam al cel, maleït el govern que provoca la fugida de les persones del medi natural, i la pèrdua del patrimoni col·lectiu d'aquest boci de món, que uns i altres diuen que és una Nació !
© Antonio Mora Vergés