El robatori de la xocolata

L'armari de la cuina seguia sota clau per ordre expressa de la seva mestressa. Malgrat les normes imposades a la llar tan ordenadament, l'home de la casa portava una setmana provant d'obrir el pany tan hermèticament tancat amb diferents eines punxegudes i amb arams guardats des de feia anys al magatzem. La maneta d'acer inoxidable havia perdut part de la seva brillantor original i era plena de ditades greixoses que havien quedat com a record de nombrosos assalts infructífers.

El combat era complicat. L'adversari no afluixava i s'havia de mantenir ferm aguantant estòicament els embats d'allò que li semblava una necessitat cada cop més irracional. Que en són d'estranys els humans! Es deia mentre veia com s'acostaven uns ulls ben oberts, roginosos pel desig irrefrenable que s'amagava darrera d'ells. I ja hi tornava. L'home desesperat s'apuntalava a sobre del pedrís que hi havia al costat de l'aigüera amb la mà esquerra. S'encorvava allargant la mà dreta lentament cap on es trobava el forat ben barrat que, aparentment, li negava gaudir de quelcom que ell, des de la seva ignorància més inert, encara desconeixia.

Va rebre la primera esbetzada per sorpresa. La segona va arribar acompanyada d'un crit envalentonat d'aquell qui ja començava a escalfar-li les idees més pacífiques que poden albergar els armaris. I la tercera, la definitiva, va arrencar-li les entranyes d'una sola estirada.

Sense maneta, amb la ferradura desencaixada i sense tresors que amagar, es va quedar amb la porta oberta de bat a bat i amb un pam de fusta per terra. I aquell flaire … aquella olor avellanada ... aquelles empremptes marronoses regalimant pel seu escaire. I llavors va ser conscient del robatori que acabava de patir. El pot de la xocolata per untar d'una marca prou coneguda per tots els amants dels berenars infantils havia desaparegut...