El preu d'esperar

Dos minuts, dos minuts que s'han fet eterns; sé que aquesta trucada mai arribarà però m'enganyo pensant en el contrari. No tinc res a fer i només penso en ell i em faig fantasies i preguntes: i si vol queda però no em truca perquè té vergonya? I si ara em ve a buscar per sortir una estona?...
23 minuts i ja m'he fet mil fantasies però continuo al costat del telèfon esperant...
47 minuts i 15 segons... sona el telèfon just quant m'he aixecat per anar a buscar un refresc, penso que de fet és millor, si contestés de seguida potser ell intuiria que estava esperant la trucada, responc eufòrica però no és ell, la emoció m'havia fet descartar aquesta possibilitat. Continuo asseguda i amb esperança...
98 minuts i 3 segons, la desil·lusió comença a apoderar-se de mi i dins el cap m'entren tots els judicis, penso: "és una mala persona, no m'entén ni m'estima, de fet aquest cap gros tampoc me'l mereixo..." un engany que em supera, després de 110 minuts i 3 segons m'aixeco, tinc coses més importants a fer que patir per aquest "carn de peix".
Després de quatre dies amb judicis i contradiccions que m'han convençut... me'l trobo al portal de casa meva, només vull perdre'l de vista; penso en tot el que ha passat i me n'adono que tot era culpa de la meva consciència i que ell no en té cap culpa. M'apropo i li demano perdó, ell no ho entén però tampoc demana cap explicació, porta un llibre a la ma, me'l dóna i em demana que li guardi dins de la motxilla que porta posada a l'esquena, ho faig sense dir res i quan obro la motxilla hi trobo una rosa, l'agafo i em quedo parada, mirant-la, és preciosa; ell sap que la tinc i es gira, ens quedem mirant-nos una bona estona mentre ens envolta l'amor transformat en silenci i tranquil·litat... qui sap si serà l'inici d'una llarga història.