Creia que no la podia estimar.

Dormia... va sonar el telèfon, era la mare. Jo era de viatge, lluny de la família però manteníem contacte. Vaig respondre i la mare estava alarmada i plorava, entre singlots i plors va explicar-me que la Judit havia tingut un accident i estava a l'hospital; vaig fer-me la forta intentant consolar a la mare. Vaig recollir les meves coses i vaig córrer cap a l'aeroport, per un moment estava veient que allò que jo creia impossible es feia realitat, creia que no podia estimar a la meva germana, i els últims mesos només l'havia volgut perdre de vista i no parlar-li però ara la veia lluny, molt lluny i podia veure la realitat, havia de córrer, perquè si aquella era l'última vegada que podia parlar-li volia que fos per dir-li que l'estimava.