Cercador
El poder de l'amistat
Un relat de: Úrsula- Compartir:
EL PODER DE L’ AMISTAT.
Un gosset de cabells negres arissadets vivia en una caseta en mig de la finca on vivia Júlia. Al gos li deien Fosc; era llest com la fam i joganer com el ratolins. Júlia era una nena d’uns 10 anys que era molt divertida i que el que més li agradava en este món era jugar i passar grans estones amb el seu estimadet Fosc.
Totes les vesprades quan ella acabava el “cole”, baixava de pressa per la costera, entrava a casa com si fos una bala, berenava l’entrepà de pernil dolç que la seua iaia li feia i s’enfilava escales amunt fins a aplegar a la caseta del seu Fosc. Podien estar hores i hores que mai es cansaven d’estar junts. De dilluns a diumenge, de matí, tarda i nit fins que un dia Júlia va descobrir que aquella boleta de pèl negra estava cavant alguna cosa baix terra. Primer va pensar que estaria fent malbé el sòl però setmanes més tard, s’adonà que era un túnel, un túnel que el Gosset a poquet a poquet havia anat cavant i llevant terra.
No se sap com però un dia de primavera, eren els primers dies del maig, una tarda calorosíssima on feia un oratge que donava gust estar al carrer, la nostra protagonista Júlia en companyia de Fosc baixaren túnel avall i per a la seua sorpresa es trobaren un altre món, un món meravellós ple de màgia i color, un món que no tenia res a veure amb el nostre. Un món on la guerra no existia i regnava la pau, un lloc on ningú era superior a ningú i on la felicitat estava a l’abast de la mà. No s’ho van poder creure, i a partir d’eixe extraordinari moment; tots però tots els dies, quan Júlia tornava de l’escola, ella i el seu company d’aventures Fosc baixaven pel túnel i es trobaven amb aquell magnífic món. Al llarg de dos anys van fer grans amics en aquest món i entre ells tenien un especial nom per referir-se a ell: “Era el món de la felicitat”. Rosa, Xavi, Robert, Carolina, … eren els seus amics del món de la felicitat i quan Júlia i Fosc els contaven com era el seu món, el món real, aquestos quatre xicots es quedaven bocabadats i no podien entendre com podia existir tant de mal i tantes injustícies juntes en un planeta.
Júlia i Fosc s’acostumaren a viure en un món tan bonic que cada vegada que tornaven al món real se sentien decebuts per tantes coses dolentes que hi havia ací. Ells es passaven les vesprades disfrutant de la magnífica companyia dels seus amics i fins i tot va aplegar a pasar-los un succés d’allò més divertit: Júlia acompanyada de Fosc els contava que ací hi havia moltíssima gent que no tenia casa per viure i que per tant, vivia al carrer i Xavi, en sentir aquesta barbaritat va dir: - Però, com sou capaços de deixar que visquen al carrer? Que no s’ajudeu els uns als altres? Ací si algú està malament no dubtem a acollir-lo i donar-li felicitat i amor. Aquesta pregunta que va fer Xavi va portar Júlia a plantejar-se milers de coses i a pensar que realment Xavi tenia raó, que havíem de lluitar per un món millor i deixar-nos de ximpleries ja.
No tot en la vida pot ser felicitat, i així va ser com Fosc un dia d’hivern fred i gelat ens va dir adéu. Era ja un gosset major, havia viscut moltes coses i ja era el seu moment. A Júlia li va entrar una tristesa profunda i és que ella havia compartit molts moments de la seua vida amb ell, rialles, diversió, pensaments fins i tot algunes baralles que sempre acabaven amb un bes gran del nostre Fosc.
Aquest fet li va fer veure a Júlia que les coses s’acaben i ara, quan Júlia va voler entrar pel túnel per anar al món fantàstic, el túnel ja no es trobava; havia desaparegut. No sols se n’havia anat Fosc, sinó que també amb ell s’havia emportat l’altre món. Júlia es va adonar que tot aquell món sols era possible amb el seu estimat Fosc i és quan va entendre que Fosc era qui li feia veure la vida diferent.
Sempre recordà aquella boleta de pèl enjogassada que li feia passar bons moments i que gràcies a ell, un dia va decidir empendre un camí i canviar el nostre món. Construir un món de felicitat, de pau i llibertat.
Actualment hui la nostra protagonista Júlia Rosselló té 25 anys, és una xica adulta i plena de idees en el cap que va estudiar Periodisme a la Universitat de València. Fundadora d’ una ONG per ajudar els xiquets del tercer món que el logotip de la fundació és un gosset de pèl negret rialler (recordant al seu gran amic Fosc) i el rètol que hi porta al damunt diu una cosa així: “Junts podem canviar-ho, sols cal confiar; és el poder de l’amistat”. L’amistat que ella compartia amb Fosc, l’ amistat que tant guardaven i cuidaven els dos. I és que moltes vegades, qui menys t’ho esperes, et canvia la vida: una persona, un fet, un objecte o en aquest cas un company peludet negret amb el somriure sempre a la boca.
Un gosset de cabells negres arissadets vivia en una caseta en mig de la finca on vivia Júlia. Al gos li deien Fosc; era llest com la fam i joganer com el ratolins. Júlia era una nena d’uns 10 anys que era molt divertida i que el que més li agradava en este món era jugar i passar grans estones amb el seu estimadet Fosc.
Totes les vesprades quan ella acabava el “cole”, baixava de pressa per la costera, entrava a casa com si fos una bala, berenava l’entrepà de pernil dolç que la seua iaia li feia i s’enfilava escales amunt fins a aplegar a la caseta del seu Fosc. Podien estar hores i hores que mai es cansaven d’estar junts. De dilluns a diumenge, de matí, tarda i nit fins que un dia Júlia va descobrir que aquella boleta de pèl negra estava cavant alguna cosa baix terra. Primer va pensar que estaria fent malbé el sòl però setmanes més tard, s’adonà que era un túnel, un túnel que el Gosset a poquet a poquet havia anat cavant i llevant terra.
No se sap com però un dia de primavera, eren els primers dies del maig, una tarda calorosíssima on feia un oratge que donava gust estar al carrer, la nostra protagonista Júlia en companyia de Fosc baixaren túnel avall i per a la seua sorpresa es trobaren un altre món, un món meravellós ple de màgia i color, un món que no tenia res a veure amb el nostre. Un món on la guerra no existia i regnava la pau, un lloc on ningú era superior a ningú i on la felicitat estava a l’abast de la mà. No s’ho van poder creure, i a partir d’eixe extraordinari moment; tots però tots els dies, quan Júlia tornava de l’escola, ella i el seu company d’aventures Fosc baixaven pel túnel i es trobaven amb aquell magnífic món. Al llarg de dos anys van fer grans amics en aquest món i entre ells tenien un especial nom per referir-se a ell: “Era el món de la felicitat”. Rosa, Xavi, Robert, Carolina, … eren els seus amics del món de la felicitat i quan Júlia i Fosc els contaven com era el seu món, el món real, aquestos quatre xicots es quedaven bocabadats i no podien entendre com podia existir tant de mal i tantes injustícies juntes en un planeta.
Júlia i Fosc s’acostumaren a viure en un món tan bonic que cada vegada que tornaven al món real se sentien decebuts per tantes coses dolentes que hi havia ací. Ells es passaven les vesprades disfrutant de la magnífica companyia dels seus amics i fins i tot va aplegar a pasar-los un succés d’allò més divertit: Júlia acompanyada de Fosc els contava que ací hi havia moltíssima gent que no tenia casa per viure i que per tant, vivia al carrer i Xavi, en sentir aquesta barbaritat va dir: - Però, com sou capaços de deixar que visquen al carrer? Que no s’ajudeu els uns als altres? Ací si algú està malament no dubtem a acollir-lo i donar-li felicitat i amor. Aquesta pregunta que va fer Xavi va portar Júlia a plantejar-se milers de coses i a pensar que realment Xavi tenia raó, que havíem de lluitar per un món millor i deixar-nos de ximpleries ja.
No tot en la vida pot ser felicitat, i així va ser com Fosc un dia d’hivern fred i gelat ens va dir adéu. Era ja un gosset major, havia viscut moltes coses i ja era el seu moment. A Júlia li va entrar una tristesa profunda i és que ella havia compartit molts moments de la seua vida amb ell, rialles, diversió, pensaments fins i tot algunes baralles que sempre acabaven amb un bes gran del nostre Fosc.
Aquest fet li va fer veure a Júlia que les coses s’acaben i ara, quan Júlia va voler entrar pel túnel per anar al món fantàstic, el túnel ja no es trobava; havia desaparegut. No sols se n’havia anat Fosc, sinó que també amb ell s’havia emportat l’altre món. Júlia es va adonar que tot aquell món sols era possible amb el seu estimat Fosc i és quan va entendre que Fosc era qui li feia veure la vida diferent.
Sempre recordà aquella boleta de pèl enjogassada que li feia passar bons moments i que gràcies a ell, un dia va decidir empendre un camí i canviar el nostre món. Construir un món de felicitat, de pau i llibertat.
Actualment hui la nostra protagonista Júlia Rosselló té 25 anys, és una xica adulta i plena de idees en el cap que va estudiar Periodisme a la Universitat de València. Fundadora d’ una ONG per ajudar els xiquets del tercer món que el logotip de la fundació és un gosset de pèl negret rialler (recordant al seu gran amic Fosc) i el rètol que hi porta al damunt diu una cosa així: “Junts podem canviar-ho, sols cal confiar; és el poder de l’amistat”. L’amistat que ella compartia amb Fosc, l’ amistat que tant guardaven i cuidaven els dos. I és que moltes vegades, qui menys t’ho esperes, et canvia la vida: una persona, un fet, un objecte o en aquest cas un company peludet negret amb el somriure sempre a la boca.
