El núvol dels desitjos

Veig un núvol que podria acariciar amb els dits… sembla tant proper!
Però tot són il·lusions.
Em podria atansar per veure què hi ha més enllà, i comprovar que no existeix res més que la veritat.
Però, ai! La veritat...
Ningú em podria dir què és el que he de pensar ara. Ningú, ni tant sols jo, puc decidir què és veritat i què és mentida en una situació com aquesta.
I doncs, què he de fer? O, més aviat, què puc fer?
La resposta s'amaga com jugant a veure qui té primer l'ensurt. I, sí... en part desitjaria que tot s'acabés, que jo no hi tingués res a veure. Però m'ha tocat viure-ho i no em puc fer enrera. Jo mateix, sol, sense ajuda de ningú, he d'acabar de resoldre el misteri que em crema la consciència.
Se'm fa dur, doncs no és una feina fàcil. Pots arribar a veure coses que mai t'haurien passat pel cap. Idees, sentiments, sensacions,... descobriments que et roben l'alè.
I tu, sense saber com, et trobes enmig d'aquesta guerra indefinida, on no saps qui es baralla, ni cap a on es dirigeixen les bales.
Estic atabalat, tinc por. Només voldria tapar-me les orelles, tancar els ulls i marxar corrents en direcció a l'infinit.
Però... encara hi ha certes preguntes que m'exigeixen resposta.
Decideixo descansar, estirar-me en aquest matalàs d'interrogants que em torturen.
Inesperadament, de cop la bombeta s'il·lumina. Un bri d'esperança neix en la més obscura habitació dels meus pensaments. Però, ben mirat, és una esperança massa llunyana. Dubto si en podria arribar a treure algun profit.
De moment, segueixo estirat, pensant en tots els dies que he viscut fins ara. Espero poder-me aixecar per tornar-me a endinsar en aquesta aventura tant agosarada, feixuga i complicadament misteriosa. Desitjo poder-me alliberar de tot aquest patiment que em rosega la ment. Però tot són il·lusions, i res del que estic veient tindrà un destí prou ferm com per acabar amb tota aquesta història.