Cercador
EL NOSTÀLGIC RESSENTIT
Un relat de: Floreal- Compartir:
EL NOSTÀLGIC RESSENTIT
1
Fills del meu cor. Desitjo confessar-me ja que no suporto l’insofrible recamo que tenalla el dolorit cor i que acabarà tornant-me boig. A vegades em pregunto decebut. Mereixo el destí que regeix la meva fastigosa vida de cràpula?
L’inversemblant història que a continuació narraré es prestarà a controvèrsia, ja que els fets ocorreguts confirmant les tràgiques conseqüències que pateixo. Maleït destí. Maleïda vida.
Per altra banda, de tots és sabut que l'ésser humà pren insospitats camins que la ment més preclara mai hagués sospitat i per aquest motiu, estem supeditats a dràstics canvis que condicionen els ideals de la problemàtica existència.
Malgrat l’exposat crec que es preguntaran escamats. Bajanades d'un sonat. Bla, bla, bla. Quan anirà el gra?
Sense dilacions i abans que els anguniosos pensaments es dilueixi en el tortuós riu de la vida, exposaré a continuació l'envejable pompa que gaudia fins convertir-me en una pelleringa humana que com ànima en pena transita per la ciutat.
El dràstic canvi que va condiciona la placentària existència va furgar-se en la joventut quan ostentava minsa graduació en l'escalafó militar fins que per mèrits propis vaig ostentar la desitjada categoria.
M'enorgullia ser-hi exemple de les futures lleves castrenses i en successives batalles em seguia la invencible aurèola d’invicte. Des d’aleshores, les meves ordres foren obeïdes cegament per la disciplinada tropa que sota el meu comandament lluitaven amb coratge i valentia en els camps de batalla.
Creguin i no exagero. M’idolatraven. Després de l'emotiva arenga, centenars, que dic, milers de disciplinats i valerosos homes, tancaven files el costat del “Invencible” que els portaria a la victòria. Cofoi pels sorprenents èxits, fou afalagadora la glòria que em precediren.
Finalitzaren les cruentes guerres i vaig tindre la imperiosa necessitat de pal•liar
les injustícies amb ajuda de la política.
Els meus suggeriments que sorgien a patolls de la meva lúcida closca es tenien molt en compte en els organismes oficials fins convertir-me en influent personatge, consentit i envejat per la classe política, militar i aristòcrata d’aquella època.
Des d’aleshores, la meva vida es desenvolupava en afalagadors actes protocol•laris on influents personatges de la nostàlgica època es disputaven la meva distingida presencia en còctels, desfilades militares, ambaixades, etc.
Però per la meva desgracia transcorregué el depredador temps que ningú pot aturar i com la fosca nit pren el relleu al diàfan dia, em vingué “la gran patacada”. Actualment, vell, caduc i arruïnat, ningú recorda els serveis prestats a la gloriosa pàtria.
2
Rememorant temps passats, asseveraria que la sobtada “caiguda” va iniciar-se el desafortunat dia que en una de les ferotges batalles en el front del sur, un maleït resquill de metralla va buidar-me l'ull dret que com horrorós tatuatge de guerra s'afegí a les moltes cicatrius del meu clivellat cos. Quina malastrugança. Mai he cregut en bruixes de pacotilla, però asseguraria que sense tot just percebre-ho, envejosos i bavosos personatges em feien la traveta, quan abans i perquè no sincerar-me, em raspallaven l’inconfessable. Desagraïts.
Cordons i recordons. He suportat masses injustícies i confesso apesarat que estic fart de la vida i el pitjor de tot, que suporto un cruel ostracisme que irremeiablement m’abocarà a la bogeria. A vegades em plantejo fastiguejat. “Que efímera és la glòria" Et trobaves al cim i ara pateixo el més flagrant oblit.
S’ho podran creure. Degut el trauma psicològic que pateixo, en aquest moment no em veig en cor de continuar la insòlita narració. Creguim. Estic fart, però, com soc home de paraula continuaré l’inversemblant historia per evitar que innocents colomins s’aboquin a la maleïda ambició i de retruc, a la seva perdició.
Germans. Perdoneu l'incís i sense dilacions continuo. Perduda tota dignitat, el confús polític procurava passar desapercebut per evitar que les actuals generacions es ruboritzin del meu denigrant estat de misèria.
Fins que en el transcurs d’una calorosa tarda d’estiu vaig “esclatar“ en observar
fastiguejat un núvol de famolenques mosques que es nodrien de les misèries del meu pelleringós cos. Ostres. Quina lacerant injustícia.
Malgrat tot, he segut fervent defensor dels sans ideals que m'inculcaren, però famolenc de glòria i entreobrint l'ull vàlid vaig adonar-me de la meva lamentable situació i completament embogit vaig xisclar.
¡ A baix la Misèria.!
Ves, per on, per causa de la precària situació d’indigència m'havia convertit en un fastigós rodamons. Per altra banda. Potser tenien raó els bromistes polítics de la bancada contraria que amb burlescos comentaris, deien, que el cèlebre polític fou d’esquerres ja que li mancava l'ull dret. Quins “pebrots”
No vull excusar amb enrevessats al•legats i els comentaris que feien a cau d'orella, però recapitulant en el temps recordo que em treien de polleguera “alguns personatges” que per conveniències polítiques o altres foscos motius canviaven de jaqueta.
Mea culpa. Reconec que vaig jutjar-los a la lleugera i prec excusin la meva estúpida incomprensió. Semblarà incongruent el que tinc que comentar, però amb l’ajuda de l'únic ull vàlid, “guipo” més clarament la tragicòmica existència que escenifiquen alguns éssers humans.
Quina irrefutable raó tenien els filòsofs de l'antiga Grècia que sotmesos a tràgiques persecucions aconsellaven els seus deixebles.
“En aquests convulsos temps i sense menysprear els ideals de cadascun, hem d'imitar el “sagaç pop”, que canviem de color per sobreviure.”
Malgrat l’exposat, no desitjo “compassió” per la desgracia que ha caigut sobre el meu noble cap, ja que el maleït orgull no accepta el significat d’aquest honorable adjectiu.
3
Com deia i prenent el fil de la narració, des de fa dècades la meva miserable vida transcorre per qualsevol racó de la desagraïda ciutat que m’ha donat l’esquena i que per manca d’un digne sostre habito com pollós en galeres en un bucòlic indret del Parc de la Ciutat. S'ho podren creure. En l’espartà racó suporto resignat les set plagues de l'antic la Egipte. Ho troben just?
Envoltat d’esveltes palmeres, frondosos arbres, arbusts i exuberant gespa tinc el meu recer. No tinc aspiracions (fa temps que les vaig perdre) i mentre en la més precària solitud rememoro nostàlgic els gloriosos temps, procuro passar desapercebut per evitar sarcàstics comentaris dels vianants. Que farem. L'ésser humà s’habitua els dràstics canvis de la vida.
Malgrat tot. Quins farts de riure em sacsegen i no sé que seria de la meva fastigosa vida de rodamóns si no fos per aquests moments d’esbarjo.
S’ho podrem creure. Quan estic receptiu, observo tafaner des de l'atapeït fullatge els visitants que ignorants de la meva presencia passen de llarg.
Cordons. Quin batibull d’humanitat desfila davant del meu desorbitat ull vàlid. La més ampla gamma de l'ésser humà que es puguin imaginar.
Ranquejats avis, venedors ambulants, cridaners i juganers nens, xoriços, sonats, empastifades meuques, gais, yonkis, vacil•lants borratxos, estrafolaris travestits, escanyolits captaires en recerca d’un lloc per passar la nit, .........
Per altra banda i des de l'ocult observatori, tinc que girar avergonyit el cap per evitar els fogots del meu miserable cos quan observo escandaloses parelles. Creguin. Ha estat a punt de caure'm l'únic globus ocular. Déu Misericordiós. Qui fos jove amb la llibertat sexual d’ara.
Malgrat que procuro passar desapercebut en l’atapeït fullatge del Parc, perspicaços personatges descobreixen l'amagatall, per tot seguit, allunyar-se amb ganyotes de fàstic mentre murmurant paraules inintel•ligibles. S’avergonyeixen de la meva lacerada misèria?
Després estan els porcs que em fan sortí de polleguera. Fastigosos paios sense escrúpols que ignorants de la meva presencia s'apropaven per “regar” o “abonar” els arbres del voltant.
Mentre escolto soroll d’orina, ventositats i sospirs de satisfacció, procuro mossegar-me la llengua per evitar confrontacions. Cordons. No poden imaginar-se l’insuportable flaire que suporto en el estiu.
En els meus gloriosos temps, per atemptar contra la moralitat i sanitat pública, els hi cauria un joc d’hòsties i unes merescudes vacances en la “rajola”.
Malgrat els inconvenients que suportava amb estoïcisme em reconfortaven les magarrufes de les romàntiques parelles que en l'apassionat encegament es creien lliures de mirades indiscretes. No sospitaven que en l'atapeït brancatge del bucòlic indret, una pelleringa humana patia d’enveja mentre recordava feliços anys de joventut.
Però, no tot el que “guipava” discretament provocaven sobtades febrades cerebrals. Des de feia setmanes observava tafaner des de l'amagatall a una solitària dama asseguda en un proper banc. Bellíssima. Mai en la meva llarga vida de cràpula havia visualitzat una dona de trets tan serens i esvelts.
En aquest bucòlic lloc d'esbarjo i el mateix temps d’escabroses escenes, no podies fiar-te de ningú i per si les mosques, observava amb creixent curiositat per assabentar-me de quin «peu ranquejava». Estava “cremat” per les escenes viscudes en l’espart racó. Podria narrar escandalosos fets, però em guardaré prou d'esplaiar-me'n per evitar malmetre la sensibilitat dels lectors.
El temps transcorria i vaig catalogar-la. Ara no tenia dubtes. Fou una dama de classe “A” com les que havia tingut l’honor de conèixer en la meva esplendorosa època. Excel•lent persona, intel•ligent, bella, educada i crec que estic bojament enamorat de la dolça i elegant dama.
Sí, per qualsevol circumstància no acudia a l'habitual passeig amb l’inseparable llibre, patia per la injustificada absència. No puc evitar-ho. Sóc un recalcitrant enamoradís i el cor em bategava quan es dirigia en posat de gran senyora el seu favorit banc per donar principi a la lectura matinal.
Per sort, l’elegant dama mai va localitzar-me. Francament, m'hagués causat gran esglai si descobria el cau d'un fastigós vell que l’observava com malaltís “voyeur”.
Ignorava el seu nom i com un llampec va passar-me pel cap el d'un apassionat amor
de joventut. Es deiaaaa. Ara recordo. Remigia. ¡Oh! Estimada. Quins grats records evoca el teu voluptuós nom.
-Inoblidable i voluptuosa Remigia.
-Record inesborrable de la fogosa joventut.
-Encara perdura en les febrades neurones.
-Les amoroses abraçades de tu nimfòmana passió.
4
Transcorrien els tediosos mesos hivernals i enyorava l'absència de la dolça dama del Parc que feia suportable la fastigosa vida, quan, un assolellat mati de principis de primavera vaig descobrir en la distancia l’esvelta figura que anomenava Remigia.
Però, ves per on, vaig passar d’un estat d’immensa felicitat a enfurir-me en veure-la acompanyada d’un jove que encaramel•lats es dirigien a l'acostumat banc de lectura. Vaig quedar de pasta de moniato ja que mai hagués sospitat aquest flagrant menyspreu. Havia traït el nostre amor? Estava gelós? Per Vacus. Juraria que sí. ¡OH! Estimada Remigia. Perquè ets tan cruel? M’has destrossat el cor.
Decebut per la flagrant evidencia i mentre observava els riures i les magarrufes que es prodigaven, vaig arribar a la conclusió que m'havia convertit en un envejós i bavós vell que no suportava el fracàs.
En aquell precís moment vaig rememorar apassionats i pecaminosos episodis, Quins inoblidables temps que no tornaran. Sí, decidís narrar els fets de joventut, s'editarien reeixits llibres que escandalitzarien els més bragats en historietes amoroses.
En el fons, reconeixia que havia vençut la triomfadora joventut i no volia trencar-me la closca amb feixugues divagacions ja que un decrèpit ancià no podia competir amb garanties d’èxit davant d’un eixerit galà.
¡Oh estimada Remigia! El meu amor platònic. Adéu-siau. No dubtis que et recordaré com un amor impossible i ocuparàs un lloc preferent en el meu cor.
-5-
Transcorria l’inexorable temps sense problemes dignes d’esment i cicatritzava la sagnant ferida del meu cor quan en el transcurs d’un ventós dia d'hivern vaig visualitzar en la distancia a una parella d’empleats de Parcs i Jardins que arrossegaven un desmanegat carret d’eines.
S’acostaven i les xerrameques dels funcionaris de Parcs i Jardins s’obriren pas pel brancatge i amb direcció el meu cau.
Sorprès per la insòlita aparició vaig exclamar. Rajos i centelles. Que pretendran aquests bocamolls que sense permís envaeixen els meus dominis? Impossible. Altre traumàtic trasllat? Per Júpiter. Sinó ha transcorregut una dècada que habito en aquest bucòlic indret.
Aturant-se davant meu i exhibint ganyotes de fàstic alçaren els bronzejats rostres per observar-me descaradament.
Indignat per la desimboltura que feien gala i per evitar discussions vaig mossegar-me la llengua mentre escoltava escamat la jocosa conversa de la “plebs” per assabentar-me de les seves pretensions.
-- Eó. Nano. No fotis cagarel•la. Aquest pallús és el que hem d’empaquetar?
-- Sí. Company. És el primer encàrrec d’aquest ventós matí.
-- Aquest pollós a begut oli. -riures- T’has fitxat quin posat de mil homes. Amb l'ull tapat sembla un sanguinari corsari.
Deu Misericordiós. Quina generació de dròpols. És donant compte de l'abast de les grolleres paraules. S'ha perdut tota dignitat i respecte.
-- Company. Hem d'apressar-nos ja que el camió grua arribarà al mig dia.
-- Ostres. Suarem un munt per treure-li la crosta de merda del cap que sembla una boina.
-- No et preocupis. Ens en sortirem com altres vegades. Som-hi. Que farem tard.
-- Eó. És empalmat la mànega de rec?
-- Si. Company. Fem via i sobretot obre el màxim la pressió de l'aigua.
-- Escolta. N’hi ha fregalls d’espart?
-- Estan en el maleter del carret. Eó. Agafa guants de làtex i dissolvents per treure-li la capa d’excrements del cos i de passada no t’oblidis l’escala. -- Nano. Em sap greu pels ocells i coloms ja que tindran que buscar altre lloc per defecar.
--fumant-se un cigarret observaven la feixuga feina que haurien de realitzar. -- Saps nano. Tinc serioses dubtes de la personalitat d’aquest borni. -digué el paio de fi
bigoti que no tenia mitja bufa mentre amb aire fatxenda exhalava glopades de fum vers la meva pètria figura-
-- Veus-hi a saber. Possiblement algun peix gros del passat. Malgrat tot, tinc entès que presidirà una de les emblemàtiques places de la ciutat. –digué l’altre boca-xancles que lluïa vermella papada de gai-indi-
Quines penques. Estava a punt de cantar-les les quaranta, però de colp i volta vaig oblidar els sarcàstics comentaris de la plebs escoltant les darreres paraules.
Per Saturn. Quines beneïdes paraules han captat les trompes d'eustaqui. Gràcies a Deu que es fan realitat les meves súpliques i que les noves generacions reconeguin la meva vàlua. Companys. No us defraudaré.
Ara que conec el gloriós destí, estic orgullós de presidir una de les emblemàtiques places de la ciutat. Cordons. Cordons. Necessitava com l'aire que respiro els honors que per mèrit propi em pertanyen.
Després de suportar estoicament la mofa i riures dels empleats de Parcs i Jardins, el raig d’aigua a pressió que copejava el pudent cos, l’insuportable fregall d’espart impregnat de sulfurosos components de sofre per desprendre les corrosives deposicions d’ocells i coloms començava a trobar-me relaxat ja que exceptuen els plujosos dies, feia temps que no prenia una gratificant dutxa.
L’espera es feia interminable fins que amb la potent grua hissaren el pedestal i bust de granítica pedra de la meva excelsa anatomia. Cordons. Tinc que dir-ho, perquè en cas contrari “rebentaria de felicitat”. Mentre el meu bust subjecta amb corretges es balancejava en la cúspide, vaig exclamar. ¡Oh! Dolç desmai.
Mentre maniobraven amb precaució per dipositar-me sobre el camió grua i sota l’atenta mirada dels vassalls que rendien homenatge a l'excelsa figura, no vaig poder evitar la desbordant gaubança que m’embargava i completament embogit, vaig xisclar.
¡Visca la Justícia.!
NOTA: El sagaç cefalòpode canviava de color.
1
Fills del meu cor. Desitjo confessar-me ja que no suporto l’insofrible recamo que tenalla el dolorit cor i que acabarà tornant-me boig. A vegades em pregunto decebut. Mereixo el destí que regeix la meva fastigosa vida de cràpula?
L’inversemblant història que a continuació narraré es prestarà a controvèrsia, ja que els fets ocorreguts confirmant les tràgiques conseqüències que pateixo. Maleït destí. Maleïda vida.
Per altra banda, de tots és sabut que l'ésser humà pren insospitats camins que la ment més preclara mai hagués sospitat i per aquest motiu, estem supeditats a dràstics canvis que condicionen els ideals de la problemàtica existència.
Malgrat l’exposat crec que es preguntaran escamats. Bajanades d'un sonat. Bla, bla, bla. Quan anirà el gra?
Sense dilacions i abans que els anguniosos pensaments es dilueixi en el tortuós riu de la vida, exposaré a continuació l'envejable pompa que gaudia fins convertir-me en una pelleringa humana que com ànima en pena transita per la ciutat.
El dràstic canvi que va condiciona la placentària existència va furgar-se en la joventut quan ostentava minsa graduació en l'escalafó militar fins que per mèrits propis vaig ostentar la desitjada categoria.
M'enorgullia ser-hi exemple de les futures lleves castrenses i en successives batalles em seguia la invencible aurèola d’invicte. Des d’aleshores, les meves ordres foren obeïdes cegament per la disciplinada tropa que sota el meu comandament lluitaven amb coratge i valentia en els camps de batalla.
Creguin i no exagero. M’idolatraven. Després de l'emotiva arenga, centenars, que dic, milers de disciplinats i valerosos homes, tancaven files el costat del “Invencible” que els portaria a la victòria. Cofoi pels sorprenents èxits, fou afalagadora la glòria que em precediren.
Finalitzaren les cruentes guerres i vaig tindre la imperiosa necessitat de pal•liar
les injustícies amb ajuda de la política.
Els meus suggeriments que sorgien a patolls de la meva lúcida closca es tenien molt en compte en els organismes oficials fins convertir-me en influent personatge, consentit i envejat per la classe política, militar i aristòcrata d’aquella època.
Des d’aleshores, la meva vida es desenvolupava en afalagadors actes protocol•laris on influents personatges de la nostàlgica època es disputaven la meva distingida presencia en còctels, desfilades militares, ambaixades, etc.
Però per la meva desgracia transcorregué el depredador temps que ningú pot aturar i com la fosca nit pren el relleu al diàfan dia, em vingué “la gran patacada”. Actualment, vell, caduc i arruïnat, ningú recorda els serveis prestats a la gloriosa pàtria.
2
Rememorant temps passats, asseveraria que la sobtada “caiguda” va iniciar-se el desafortunat dia que en una de les ferotges batalles en el front del sur, un maleït resquill de metralla va buidar-me l'ull dret que com horrorós tatuatge de guerra s'afegí a les moltes cicatrius del meu clivellat cos. Quina malastrugança. Mai he cregut en bruixes de pacotilla, però asseguraria que sense tot just percebre-ho, envejosos i bavosos personatges em feien la traveta, quan abans i perquè no sincerar-me, em raspallaven l’inconfessable. Desagraïts.
Cordons i recordons. He suportat masses injustícies i confesso apesarat que estic fart de la vida i el pitjor de tot, que suporto un cruel ostracisme que irremeiablement m’abocarà a la bogeria. A vegades em plantejo fastiguejat. “Que efímera és la glòria" Et trobaves al cim i ara pateixo el més flagrant oblit.
S’ho podran creure. Degut el trauma psicològic que pateixo, en aquest moment no em veig en cor de continuar la insòlita narració. Creguim. Estic fart, però, com soc home de paraula continuaré l’inversemblant historia per evitar que innocents colomins s’aboquin a la maleïda ambició i de retruc, a la seva perdició.
Germans. Perdoneu l'incís i sense dilacions continuo. Perduda tota dignitat, el confús polític procurava passar desapercebut per evitar que les actuals generacions es ruboritzin del meu denigrant estat de misèria.
Fins que en el transcurs d’una calorosa tarda d’estiu vaig “esclatar“ en observar
fastiguejat un núvol de famolenques mosques que es nodrien de les misèries del meu pelleringós cos. Ostres. Quina lacerant injustícia.
Malgrat tot, he segut fervent defensor dels sans ideals que m'inculcaren, però famolenc de glòria i entreobrint l'ull vàlid vaig adonar-me de la meva lamentable situació i completament embogit vaig xisclar.
¡ A baix la Misèria.!
Ves, per on, per causa de la precària situació d’indigència m'havia convertit en un fastigós rodamons. Per altra banda. Potser tenien raó els bromistes polítics de la bancada contraria que amb burlescos comentaris, deien, que el cèlebre polític fou d’esquerres ja que li mancava l'ull dret. Quins “pebrots”
No vull excusar amb enrevessats al•legats i els comentaris que feien a cau d'orella, però recapitulant en el temps recordo que em treien de polleguera “alguns personatges” que per conveniències polítiques o altres foscos motius canviaven de jaqueta.
Mea culpa. Reconec que vaig jutjar-los a la lleugera i prec excusin la meva estúpida incomprensió. Semblarà incongruent el que tinc que comentar, però amb l’ajuda de l'únic ull vàlid, “guipo” més clarament la tragicòmica existència que escenifiquen alguns éssers humans.
Quina irrefutable raó tenien els filòsofs de l'antiga Grècia que sotmesos a tràgiques persecucions aconsellaven els seus deixebles.
“En aquests convulsos temps i sense menysprear els ideals de cadascun, hem d'imitar el “sagaç pop”, que canviem de color per sobreviure.”
Malgrat l’exposat, no desitjo “compassió” per la desgracia que ha caigut sobre el meu noble cap, ja que el maleït orgull no accepta el significat d’aquest honorable adjectiu.
3
Com deia i prenent el fil de la narració, des de fa dècades la meva miserable vida transcorre per qualsevol racó de la desagraïda ciutat que m’ha donat l’esquena i que per manca d’un digne sostre habito com pollós en galeres en un bucòlic indret del Parc de la Ciutat. S'ho podren creure. En l’espartà racó suporto resignat les set plagues de l'antic la Egipte. Ho troben just?
Envoltat d’esveltes palmeres, frondosos arbres, arbusts i exuberant gespa tinc el meu recer. No tinc aspiracions (fa temps que les vaig perdre) i mentre en la més precària solitud rememoro nostàlgic els gloriosos temps, procuro passar desapercebut per evitar sarcàstics comentaris dels vianants. Que farem. L'ésser humà s’habitua els dràstics canvis de la vida.
Malgrat tot. Quins farts de riure em sacsegen i no sé que seria de la meva fastigosa vida de rodamóns si no fos per aquests moments d’esbarjo.
S’ho podrem creure. Quan estic receptiu, observo tafaner des de l'atapeït fullatge els visitants que ignorants de la meva presencia passen de llarg.
Cordons. Quin batibull d’humanitat desfila davant del meu desorbitat ull vàlid. La més ampla gamma de l'ésser humà que es puguin imaginar.
Ranquejats avis, venedors ambulants, cridaners i juganers nens, xoriços, sonats, empastifades meuques, gais, yonkis, vacil•lants borratxos, estrafolaris travestits, escanyolits captaires en recerca d’un lloc per passar la nit, .........
Per altra banda i des de l'ocult observatori, tinc que girar avergonyit el cap per evitar els fogots del meu miserable cos quan observo escandaloses parelles. Creguin. Ha estat a punt de caure'm l'únic globus ocular. Déu Misericordiós. Qui fos jove amb la llibertat sexual d’ara.
Malgrat que procuro passar desapercebut en l’atapeït fullatge del Parc, perspicaços personatges descobreixen l'amagatall, per tot seguit, allunyar-se amb ganyotes de fàstic mentre murmurant paraules inintel•ligibles. S’avergonyeixen de la meva lacerada misèria?
Després estan els porcs que em fan sortí de polleguera. Fastigosos paios sense escrúpols que ignorants de la meva presencia s'apropaven per “regar” o “abonar” els arbres del voltant.
Mentre escolto soroll d’orina, ventositats i sospirs de satisfacció, procuro mossegar-me la llengua per evitar confrontacions. Cordons. No poden imaginar-se l’insuportable flaire que suporto en el estiu.
En els meus gloriosos temps, per atemptar contra la moralitat i sanitat pública, els hi cauria un joc d’hòsties i unes merescudes vacances en la “rajola”.
Malgrat els inconvenients que suportava amb estoïcisme em reconfortaven les magarrufes de les romàntiques parelles que en l'apassionat encegament es creien lliures de mirades indiscretes. No sospitaven que en l'atapeït brancatge del bucòlic indret, una pelleringa humana patia d’enveja mentre recordava feliços anys de joventut.
Però, no tot el que “guipava” discretament provocaven sobtades febrades cerebrals. Des de feia setmanes observava tafaner des de l'amagatall a una solitària dama asseguda en un proper banc. Bellíssima. Mai en la meva llarga vida de cràpula havia visualitzat una dona de trets tan serens i esvelts.
En aquest bucòlic lloc d'esbarjo i el mateix temps d’escabroses escenes, no podies fiar-te de ningú i per si les mosques, observava amb creixent curiositat per assabentar-me de quin «peu ranquejava». Estava “cremat” per les escenes viscudes en l’espart racó. Podria narrar escandalosos fets, però em guardaré prou d'esplaiar-me'n per evitar malmetre la sensibilitat dels lectors.
El temps transcorria i vaig catalogar-la. Ara no tenia dubtes. Fou una dama de classe “A” com les que havia tingut l’honor de conèixer en la meva esplendorosa època. Excel•lent persona, intel•ligent, bella, educada i crec que estic bojament enamorat de la dolça i elegant dama.
Sí, per qualsevol circumstància no acudia a l'habitual passeig amb l’inseparable llibre, patia per la injustificada absència. No puc evitar-ho. Sóc un recalcitrant enamoradís i el cor em bategava quan es dirigia en posat de gran senyora el seu favorit banc per donar principi a la lectura matinal.
Per sort, l’elegant dama mai va localitzar-me. Francament, m'hagués causat gran esglai si descobria el cau d'un fastigós vell que l’observava com malaltís “voyeur”.
Ignorava el seu nom i com un llampec va passar-me pel cap el d'un apassionat amor
de joventut. Es deiaaaa. Ara recordo. Remigia. ¡Oh! Estimada. Quins grats records evoca el teu voluptuós nom.
-Inoblidable i voluptuosa Remigia.
-Record inesborrable de la fogosa joventut.
-Encara perdura en les febrades neurones.
-Les amoroses abraçades de tu nimfòmana passió.
4
Transcorrien els tediosos mesos hivernals i enyorava l'absència de la dolça dama del Parc que feia suportable la fastigosa vida, quan, un assolellat mati de principis de primavera vaig descobrir en la distancia l’esvelta figura que anomenava Remigia.
Però, ves per on, vaig passar d’un estat d’immensa felicitat a enfurir-me en veure-la acompanyada d’un jove que encaramel•lats es dirigien a l'acostumat banc de lectura. Vaig quedar de pasta de moniato ja que mai hagués sospitat aquest flagrant menyspreu. Havia traït el nostre amor? Estava gelós? Per Vacus. Juraria que sí. ¡OH! Estimada Remigia. Perquè ets tan cruel? M’has destrossat el cor.
Decebut per la flagrant evidencia i mentre observava els riures i les magarrufes que es prodigaven, vaig arribar a la conclusió que m'havia convertit en un envejós i bavós vell que no suportava el fracàs.
En aquell precís moment vaig rememorar apassionats i pecaminosos episodis, Quins inoblidables temps que no tornaran. Sí, decidís narrar els fets de joventut, s'editarien reeixits llibres que escandalitzarien els més bragats en historietes amoroses.
En el fons, reconeixia que havia vençut la triomfadora joventut i no volia trencar-me la closca amb feixugues divagacions ja que un decrèpit ancià no podia competir amb garanties d’èxit davant d’un eixerit galà.
¡Oh estimada Remigia! El meu amor platònic. Adéu-siau. No dubtis que et recordaré com un amor impossible i ocuparàs un lloc preferent en el meu cor.
-5-
Transcorria l’inexorable temps sense problemes dignes d’esment i cicatritzava la sagnant ferida del meu cor quan en el transcurs d’un ventós dia d'hivern vaig visualitzar en la distancia a una parella d’empleats de Parcs i Jardins que arrossegaven un desmanegat carret d’eines.
S’acostaven i les xerrameques dels funcionaris de Parcs i Jardins s’obriren pas pel brancatge i amb direcció el meu cau.
Sorprès per la insòlita aparició vaig exclamar. Rajos i centelles. Que pretendran aquests bocamolls que sense permís envaeixen els meus dominis? Impossible. Altre traumàtic trasllat? Per Júpiter. Sinó ha transcorregut una dècada que habito en aquest bucòlic indret.
Aturant-se davant meu i exhibint ganyotes de fàstic alçaren els bronzejats rostres per observar-me descaradament.
Indignat per la desimboltura que feien gala i per evitar discussions vaig mossegar-me la llengua mentre escoltava escamat la jocosa conversa de la “plebs” per assabentar-me de les seves pretensions.
-- Eó. Nano. No fotis cagarel•la. Aquest pallús és el que hem d’empaquetar?
-- Sí. Company. És el primer encàrrec d’aquest ventós matí.
-- Aquest pollós a begut oli. -riures- T’has fitxat quin posat de mil homes. Amb l'ull tapat sembla un sanguinari corsari.
Deu Misericordiós. Quina generació de dròpols. És donant compte de l'abast de les grolleres paraules. S'ha perdut tota dignitat i respecte.
-- Company. Hem d'apressar-nos ja que el camió grua arribarà al mig dia.
-- Ostres. Suarem un munt per treure-li la crosta de merda del cap que sembla una boina.
-- No et preocupis. Ens en sortirem com altres vegades. Som-hi. Que farem tard.
-- Eó. És empalmat la mànega de rec?
-- Si. Company. Fem via i sobretot obre el màxim la pressió de l'aigua.
-- Escolta. N’hi ha fregalls d’espart?
-- Estan en el maleter del carret. Eó. Agafa guants de làtex i dissolvents per treure-li la capa d’excrements del cos i de passada no t’oblidis l’escala. -- Nano. Em sap greu pels ocells i coloms ja que tindran que buscar altre lloc per defecar.
--fumant-se un cigarret observaven la feixuga feina que haurien de realitzar. -- Saps nano. Tinc serioses dubtes de la personalitat d’aquest borni. -digué el paio de fi
bigoti que no tenia mitja bufa mentre amb aire fatxenda exhalava glopades de fum vers la meva pètria figura-
-- Veus-hi a saber. Possiblement algun peix gros del passat. Malgrat tot, tinc entès que presidirà una de les emblemàtiques places de la ciutat. –digué l’altre boca-xancles que lluïa vermella papada de gai-indi-
Quines penques. Estava a punt de cantar-les les quaranta, però de colp i volta vaig oblidar els sarcàstics comentaris de la plebs escoltant les darreres paraules.
Per Saturn. Quines beneïdes paraules han captat les trompes d'eustaqui. Gràcies a Deu que es fan realitat les meves súpliques i que les noves generacions reconeguin la meva vàlua. Companys. No us defraudaré.
Ara que conec el gloriós destí, estic orgullós de presidir una de les emblemàtiques places de la ciutat. Cordons. Cordons. Necessitava com l'aire que respiro els honors que per mèrit propi em pertanyen.
Després de suportar estoicament la mofa i riures dels empleats de Parcs i Jardins, el raig d’aigua a pressió que copejava el pudent cos, l’insuportable fregall d’espart impregnat de sulfurosos components de sofre per desprendre les corrosives deposicions d’ocells i coloms començava a trobar-me relaxat ja que exceptuen els plujosos dies, feia temps que no prenia una gratificant dutxa.
L’espera es feia interminable fins que amb la potent grua hissaren el pedestal i bust de granítica pedra de la meva excelsa anatomia. Cordons. Tinc que dir-ho, perquè en cas contrari “rebentaria de felicitat”. Mentre el meu bust subjecta amb corretges es balancejava en la cúspide, vaig exclamar. ¡Oh! Dolç desmai.
Mentre maniobraven amb precaució per dipositar-me sobre el camió grua i sota l’atenta mirada dels vassalls que rendien homenatge a l'excelsa figura, no vaig poder evitar la desbordant gaubança que m’embargava i completament embogit, vaig xisclar.
¡Visca la Justícia.!
NOTA: El sagaç cefalòpode canviava de color.