EL RETROBAMENT

EL RETROBAMENT

Mai oblidaré el calorós estiu que vaig tindre la fortuna de retrobar un amic de la infantesa i que amb desinteressats consells va encarrellar la meva vida de cràpula per altra, més positiva. Però malauradament i abans que es produís el beneficiós canvi vaig abandonar fastiguejat la casa de la mare.
La dràstica decisió la vaig prendre en un desafortunat dia que empipat per les constants recriminacions vaig decidir no conviure sota les mortificants batusses de la mare que m’exasperava fins el paroxisme.
Reconec que l’anciana mare fou de fort caràcter, ja que darrerament, el principal tema de discussió fou el poc interès que demostrava per buscar feina i queixant-se també de les feixugues tasques de la casa mentre el gandul del seu fill passava les hores en el llit i per veure's obligada a netejar escales del veïnat per subsistir.
Finalment, va ferir el meu sensible orgull les darreres i acalorades paraules en recriminar-me que estava fins la trossa del cràpula del seu fill i que la nostra convivència s'havia convertit en un infern. Sufocat per la diatriba de mordaces paraules que escoltava, aquell dia no vaig mossegar-me la llengua.
No esperava la meva sobtada reacció i mentre la mare asseia en una cadira de la cuina i prenia sufocada un got d’aigua, vaig notificar-la que em donés un temps prudencial per buscar feina i aleshores, abandonaria la seva casa per viure la meva vida.
Immers en la dràstica decisió de fugir de l'infern no vaig tindre entrebancs per trobar un treball prou remunerat per sufragar les despeses d'un modest pis. A principis d’agost vaig abandonar sense remordiments la casa on vaig néixer.
Per fi, havia aconseguit plena llibertat i tots feliços. La mare, a casa seva i jo, en la meva. En l'adquirida situació i lluny de les picabaralles familiars, vaig recordar haver llegit en revistes especialitzades que els ocells emprendre'n el vol del niu per enfrontar-se a la nova vida i em penedeixo d’haver trigat per enlairar-me del meu infernal niu.
Per altra banda, l’estimada núvia també estava decidida a emprendre el primer vol i il•lusionada de compartir el pis de lloguer situat en les rodalies. Feia poc que havia adquirit la majoria d'edat i esperava l'ocasió adient per plantejar els antiquats pares la decisió de conviure amb el seu promès.
DILLUNS
Per manca de costum, el primer dia de treball transcorregué tediós i desitjava que arribes l'hora de sortir per rescabalar-me de l'insuportable avorriment que suportava.
Havia decidit que visitaria un dels emblemàtics magatzems per “agenciar-me” una de les valuoses camises de reconeguda marca que havia “guipat” en la darrera visita.
Quan accedia els grans magatzems de la ciutat el risc m'excitava i pel meu cos recorria l'embogeixi adrenalina. Mai pagava els cars capritxos i la genial tàctica emprada sempre m’havia donat satisfactoris resultats. Per sort, mai m’enxamparen “in fraganti” cosa que tampoc em preocupava gaire.
Una vegada a l’interior del lluminós local, procurava no cridar l’atenció ja que la delicada maniobra consistia en “adquirir gratis” la mercaderia escollida i mentre tafanejava preus i models vigilava discretament a les xerrameques dels empleats. Quan l’ocasió fou propicia introduïa la mercaderia furtada en la borsa que prèviament duia plegada en la butxaca i on ostentava el logotip pertanyen al magatzem a “saqueja”.
Complagut, que l’arriscada maniobra no havia segut descoberta descendia per les escales mecàniques com qualsevol honrat client que havia fet efectiva la compra per caixa i una vegada en la planta baixa buscava la sortida menys vigilada per esquivar l'estrident xiuletada que detectava la mercaderia furtada.
Donava discretes ullades pels voltants, per tot seguit, llançar la borsa pel d'amunt de la vertical de les mampares de control com si fos una pilota de basquet per recollir-la a l'altre costat abans que es desplomés al terra. Francament. Estava orgullós dels meus excel•lents reflexos i sobretot, d'aconseguir una inversemblant canastra de tres punts, com feien els cèlebres jugadors de la lliga professional de basquet.
Sense immutar-me dels curiosos transeünts que s’aturaven escamats per la insòlita
maniobra, em dirigia a la boca del metropolità per traslladar-me a l'acollidor pis de lloguer.
Xiulant una agafadissa melodia de discoteca descendia per les escales mecàniques i per evitar l’empipadora taquilla saltava àgilment per damunt del sistema d'entrada mentre reconeixia que a part de bon jugador de basquet tenia possibilitats de convertir-me en un excel•lent saltador d’altura.
Una vegada arribava el rabent metro i s’obrien les mecanitzades portes del vagó, m’introduïa amb empentes i mentre escoltava darrera meu les alterades queixes dels usuaris, escollia el seien del meu grat.
Durant el rabent trajecte aprofitava per inspeccionar l’adquirida “ganga” i en recerca de qualsevol tara. Però aquell calorós estiu i mentre somreia satisfet pel positiu resultat de la perquisició vaig creuar la mirada amb un jove que aparentava la meva edat i seia davant meu.
El poca-solta mostrava un somriure burleta i oscil•lava el cap en moviment negatiu com si volgués recriminar-me. Segurament que havia observat la sospitosa maniobra el magatzem i el peculiar sistema de compra que emprava.
Temorós que denunciés a les autoritats l’esbojarrat comportament vaig descendir en la propera parada i mentre per l’andana m’obria pas entre la gentada per arribar a la sortida, girava el cap per si de cas em seguia l'estrany individu.
Conforme m’allunyava del perill s’esvaïa el temor, però en el fons estava furiós i si no hagués descendit del metro m'hauria encarat amb el mal parit per esborrar-li el cínic somriure amb un joc d’hòsties.
DIMARTS
Segon dia de treball. Un inaguantable martiri. Però tenia que sacrificar-me sí, volia
la independència que gaudia.
Finalitzava l'horari de treball quan de sobtada vaig rebre una inoportuna trucada de
l’estimada núvia. Quin plom de dona. ¿Que voldrà ara? Ostres. No em deixa viure en pau.
-- Escolta maca. M'acomiadaren per la teva culpa. Vaig aconsellar-te que no truquessis si no fos imprescindible. -digué irònicament-
-- Amor meu. És important. ¿Perquè creus que truco? Estimat. Amarra't fort ja que aviat seràs pare. -conclogué emocionada-
-- ¿Què vols dir? ¿Tindrem un fill? -digué espantat-
-- Sí, amor meu. M’han fet proves de l'embaràs i han sortit positives.
-- Seré desgraciat. Un fill. Impossible. Escolta nena. No vull tenir-ho. A més. Es meu?-vaig penjar furiós-
Bavejava i mossegava com un gos rabiós mentre em dirigia reflexiu a la parada de l'autobús. Un fill. Sóc jove i vull gaudir de la vida. Ara que he aconseguit plena llibertat haig de carregar amb responsabilitats. Potser més endavant estaria disposat a tindre un grapat de nanos, però, amb la plenitud de la vida no desitjo obligacions paternals.
Ostres. Que desgraciat sóc.
Preocupat per la inesperada noticia vaig passar de llarg la parada de l'autobús per dirigir-me el local de copes que freqüentava per oblidar els problemes ja que necessitava harmonitzar el ritme del cor que bategava com un tambor.
Assegut en un dels extrems de la barra prenia una gerra d’escumosa cervesa negra mentre per oblidar les penes mantenia intranscendent diàleg amb una de les simpàtiques cambreres del local.
Feia calor i en el precís moment que prenia un llarg glop d’agra i tonificant cervesa per refrescar el conducte bucal i les parets de l'estómac, vaig visualitza a l’altre extrem el malcarat "individu" que el dia anterior s’havia comportat de forma insòlita en el metropolità.
Va empipar-me quan a mena de salutació va aixecar la seva gerra de cervesa. La situació es feia insostenible. Quin pollós. ¿Em coneix? Tranquil nano. No t'alteris. Potser serà un detectiu contractat per la mare per informar de les meves bretolades? Impossible. Si no guanya prou per passar el mes.
Em treia de polleguera l'assetjament del misteriós individu. Nano. Cal agafar al toro per les banyes i l’única alternativa per esbrinar que pretén és enfrontar-se aquest paio que
segueix els teus passos.
No m’ho vaig rumiar gaire i acomiadant-me de la cambrera vaig agafant el pitxer de cervesa per dirigir-me a l'altre extrem de la barra.
-- Escolta. ¿Ens coneixem? –vas dir amb audible to amenaçador mentre asseia en el tamboret del costat-
-- Hola. Perdona la gosadia. Reconec que he seguit els teus passos amb l'esperança de comprovar sí, ets un amic de la infantesa. Ara estic convençut de no equivocar-me.
-- ¿Amic de la infantesa? Doncs. Francament. No recordo. Crec que estàs confós. -digué més tranquil•litzat-
-- Ha transcorregut molt de temps i és possible que no recordis. Vaig néixer en el mateix barri i jugàvem amb altres nens del veïnatge. Recordo el teu inseparable gos de peluix que l’anomenaves Pitu i que el teu pare fou militar. Per altra banda. Ets Inconfusible. Encara perdura la piga negra que tens en la galta dreta.
-- Francament. L'exposat és cert, ja que guardo el Pitu en un calaix de l'armari com record de la infantesa. Bé. Amic. Encantat de retrobar-te. -encaixem les mans i guardem silenci mentre bevien reflexius la resta de la cervesa-
-- Escolta. ¿Què és de la teva vida? ¿Treballes? -digué l’amic-
-- No t’ho creuràs. He començat a treballar aquesta setmana per fugir del rigorós control de la mare ja que estava fart de les seves recriminacions. “Fes això. No facis això. Això no està bé. Busca treball. Sé home. Ets un perdut” Ostres nano. No compren com t'explico les meves intimitats. Potser em dónes confiança. A més ens coneixem de petits. -riures- Però malauradament el succeí amb la mare no és res comparable amb el greu problema que ha sorgit d'improvís. Sàpigues que la meva núvia està embarassada. El que faltava per omplir el cabàs. ¿Tens núvia?
-- Sí. -digué amb semblant preocupat-
-- Les dones sons imprevisibles i intenten controlar-te. Assabentat del seu estat li he penjat el telèfon. Amic de la infantesa. Imagines un bebè en els meus braços ara que tinc la desitjada llibertat. -silenci- Saps nano. He decidit que avorti per sortir de l'embús. ¿Que m'aconselles?
-- No fotis. Et penediràs tota la vida.
-- Caram. Estic en un mar de dubtes i he de telefonar a la núvia per solucionar l’escabrós problema que no em deixa viure en pau. Perdona. Tinc presa. Ja parlarem en altre moment més propici. Amic de la infantesa. Encantat de retrobar-te.
DIMECRES
Sortint del treball vaig dirigir-me el pis de lloguer ja que necessitava aïllar-me per repensar l’entrebanc que em turmentava.
La núvia no volia avortar i francament va decebre’m. Posseïda per inusitat furor que desconeixia, va comunicar-me per telèfon, que es feia responsable del bebè que duia en les entranyes i que no desitjava conviure en un irresponsable que tenia dos dits de front. Aquestes foren les acalorades paraules abans de penjar el telèfon sense poder rebatre les seves airades argumentacions.
Ostres. Que desgraciat sóc.
DIJOUS
Finalitzant l’horari de treball, vaig dirigir-me a la parada d'autobús amb la intenció de desplaçar-me a l'acollidor pis mentre pel camí reflexionava preocupat que estava patint un evident ostracisme per part dels éssers més estimats. Es feia pales que la mare i núvia em donaven l'esquena i devia de solucionar el feixuc tràngol que no em deixava viure en pau. Sóc imbècil. Juraria que si.
Ostres. Que desgraciat sóc.
Immers en profundes reflexions caminava distret per la voravia quan vaig escoltar el xiuxiueig d'algú que intentava cridar l’atenció. Girant-me curiós, vaig veure a l'amic de la infantesa que manifestava tristesa.
-- Hola. ¿Has finalitzat l'horari laboral? -em digué seriós-
-- Sí. Em dirigeixo a la parada de l'autobús per recollir-me el pis. Saps. Darrerament noto a faltar la companyia de la núvia. Escolta. I la teva núvia. ¿Surts amb ella?
-- Doncs no. Ja saps com són les dones. Mai sospites el motiu dels sobtats enuigs.
-- Tens raó. Sons desconcertants.
-- Company de penúries. Com compartim el mateix malastruc i per distreure'ns dels mals de cap, et repto a una partida de bitlles. El perdedor pagarà la cervesa. Que et sembla. ¿Anem?
-- Anem.
DIVENDRES
Aquest dia desitjava que finalitzes l'horari de treball per reunir-me amb l’amic de la infantesa que el dia anterior i en el transcurs de la competitiva partida de bitlles (que per cert, vaig guanyar) m'havia invitat a la sessió de tarda del cinema del barri. M’assegurava que les escabroses escenes que visualitzaríem m'obririen els ulls per solucionar els greus problemes que m'afligien.
Estava intrigat per les enigmàtiques prediccions i sortint de la feina vaig reunir-me amb el simpàtic amic que amb el bondadós somriure de sempre em rebia en la mateixa porta de l’empresa.
En direcció el cinema manteníem amigable conversa mentre observava escamat com els vianants fugien del nostre costat com si fossin empestats. Vaig comentar a l'amic l’estranya actitud de la gent i va consolar-me dient-me que no fes cas ja que tothom patia les pròpies tribulacions de la problemàtica existència.
En el precís moment d’asseure en les còmodes butaques del cinema s’apagaren les llums per dona principi a la sessió de la tarda. El film es titulava “Avortament”
Des del començament de la pel•lícula romangueren en silenci i concentrats en les polèmiques seqüències de l'escabrós film mentre com bons amics de la infantesa ens cruspien un cucurutxo de crispetes.
Fou crua, sense embuts i m’identificava en les tràgiques vivències del protagonista mentre em deia preocupat. Déu Sant. Que és això. ¿Estic cec?
Ostres. Que desgraciat sóc.
DISSABTE
Descans del personal. De bon mati i en l'acollidor llit, recordava les dramàtiques seqüències de la pel•lícula del dia anterior on el protagonista semblava el meu doble i m’adonava de l'esbojarrat comportament amb la mare i núvia que esperava il•lusionada el naixement del nostre fill.
Mentre en sentiment de culpa reflexionava en el llit dels errors comesos observava de reüll el telèfon de la tauleta de nit sense decidir-hi contactar amb la promesa que patiria pel meu enrevessat caràcter. Cabut. ¿Perquè no truques?
Ostres. Que desgraciat sóc.
DIUMENGE
Festiu. La nit havia transcorregut donant voltes en el llit somiant en la meva absurda vida i patint horrorosos malsons.
No podia dormir i de bon matí, vaig aixecar-me per dirigir-me el bany i sota el doll d’aigua de la dutxa vaig proposar-me que avui endreçaria el desmanegat pis de lloguer.
Que raó tenia la “santa de la mare” per la meva egoista passivitat i el patiment que havia suportat convivint amb un paràsit de la societat.
Poc desprès i mentre rentava la vaixella i coberteria del desdejuni reflexionava que devia de canalitzar la meva desastrosa vida, per altre, més humana, quan de sobtada va sobresaltar-me l’estrident timbre de la porta. Dipositant a l’aigüera el regalimós fregall i sacant-me les mans en el drap de cuina, vagi dirigir-me esperançat a la porta.
--Tant de bo sigui l’estimada núvia.
Però, ves per on, va sorprendre’m gratament l'inseparable amic de la infantesa recolzat en el marc de la porta i amb l’habitual i bondadós somriure.
-- Bon dia. Imaginava que et trobaria a casa i he decidit fer-te companyia. Escolta. ¿Has reflexionat? -digué l'entranyable amic mentre tancava la porta darrera seu.
-- Aquesta nit he rememorat la meva vida de cràpula i m'avergonyeixo del mal ocasionat. Estimat amic. Vull canviar. ¿Que faig? Donem solucions ja que estic desorientat. És com navegar sense brúixola en un mar de dubtes.
-- Saps qui és el teu greu problema. La pecaminosa arrogància provocada per l'orgull que
t’impedeix escollir el correcte camí. Maleït orgull. Quantes famílies que és creuen ofeses no es dirigeixen la paraula. Es diuen. Que s’han cregut. Sí, volen el meu perdó que donin el primer pas mentre l'altra part que creu tindre la raó diuen el mateix, fins que per llei de vida abandonen el món físic sense reconciliar-se. Amic de la infantesa. Arracona l’estúpid orgull i no esperis al demà, ja que serà tard. Per últim, t’aconsello que telefonis a la família.
Convençut dels assenyats plantejaments, vaig despenjar el telèfon per trucar a la “santa de la mare” que per manca de notícies estaria patint.
-- Mare. Sóc jo. El teu fill.
-- Gràcies a Déu. Fill. Estava temptada de trucar-te, però per temor d’importunar-te i que pengessis el telèfon no m’atrevia. Fill. Com et trobes. -digué suplicant-
-- Com mai. Pletòric. Mare escolti i no m'interrompi, perquè el que haig de comunicar-li em surt del cor. En primer lloc li demano sincer perdó. Sí, mare. Perdó pels mals ocasionats i pel meu estúpid egoisme i aprofito per dir-li que l'estimo. M'escolta mare. L’estimooooooo.
-- Sí, fill. T'escolto. Gràcies Senyor. Jo també t’estimo. -digué amb emotiu murmuri-
-- Escolti mare. Al capvespre i acompanyat amb la núvia li farem una visita ja que volem fer-la partícip d’un gran esdeveniment familiar.
En el transcendental moment que pronunciava les darreres i emotives paraules el rostre de l’entranyable amic irradiava immensa felicitat mentre el meu interior manifestava sincer agraïment vers l’inseparable amic de la infantesa.
Crec que va endevina els meus profunds pensaments, perquè commogut em digué.
-- Estimat amic. Confesso que mai he dubtat del teu bondadós interior i desitjaria que fins la nostra mort perduri el fraternal sentiment d’afecte que ens professem.
A partir d’aquell dia no vaig patir esgarrifosos malsons, ja que dormia abraçat i en íntima comunió amb el fidel i inseparable amic de tota la vida.
” La Consciència”
Ostres. Que feliç soc.