El naixement de la bèstia

1-El naixament de la bèstia

La humida copa s'anava omplint de cervesa amb suavitat, amb delicadesa el recipient anava prenent un color rossat. Quan l'ampolla estava gairebé buida, vaig acabar de volcar el seu contingut d'una manera més brusca. Un dit d'escuma. Tot semblava anar rodat.
Amb tranquilitat, vaig fer el primer glop. El mateix tacte espès que recordava.
Sens dubte, tornava a estar en el mateix local, les cares, però no hem resultaven familiars.

La boira ambiental, ja no entervolia la meva mirada com la ultima vegada. La música també era diferent, mentre les cintes de rock progressiu tornaven a les caixes del garaig, les de blues es desprenien de la capa de pols que les embolcallava.

Si el bar sempre estava igual de ple, no crec que els propietaris estiguessin gaire orgullosos de la seva adquisició.

Tornava a apropar-me la copa als llavis. Els records, una barreja de rialles i llàgrimes.
Mai m'havia imaginat una escena com aquesta. Tornar a Girona, estar assegut en una de les taules de "La Jerra", amb la unica companyia d'una cervesa.

Que m'esperava? Que importava? Ara estava aqui. Com hi havia arribat? Una llarga història. No entenia com funcionaven aquestes coses del tot, pero hauria preferit no estar allà en aquells moments.

Mentre tornava a alçar la copa, vaig dedicar una fugaç mirada al "nombros" grup de consumidors del local.

Hi havia tres noies i un noi. Tenien diferents posats, però semblavent units.
Em van destacar els enormes ulls verdosos, d'una de les noies, però la seva expressió melancolica li feia perdre la majoria del seu esplendor.

La mirada fugaç, es va perdre en una inmensa curiositat per aquell grupet. Entre algunes rialles, i el que imaginava que deien, m'atrevia a intuir com devien ser, i com estaven units...
Dos somriures s'abraçaven, poc després d'unir la seva passió es trobaven les seves mans. Les meves hipotesis es trencaven sorollosament.

La última noia, d'uns llarguissims i foscós cabells, se li escapava el riure mentre em mirava. Amagava la meva mirada en l'ultim glop.

M'havia acabat la cervesa. Ella alçà el seu got, i se la begué d'una tirada.
Es va aixecar. No li podia treure la mirada de sobre. El meu cor s'anava accelerant, mentre ella s'apropava. Un cop davant meu va agafar la copa, i l'ampolla. I anava cap a la barra.

Vaja... perque sempre em passava el mateix?

La noia tornava carregada. Va donar una baralla de cartes als seus companys, i es tornava a dirigir cap a mi.
Mentre em pujaven els colors, li deia: -Perdona, però jo no he demanat res.
- Ja ho sé, però a aquesta convida la casa.
-Gràcies, doncs. -vaig fixar-me en la beguda... tenia un color platejat, curiós...
-Puc seure?
-Si...
Va deixar la safata a la taula, i es va seure. Desprès va agafar el petit got de sobre la safata, i sel va beure d'un glop.
Jo no sabia com trencar el gel, i cada vegada estava mes cohibit.
-És curiós que algú vingui a aquest bar tot sol, i encara més a aquestes hores. Que esperes a algú?
-Bé.. la veritat és que no. Simplement volia recordar vells temps.
-Pel que veig no hi ha hagut massa sort, oi? Fa un més que soc cambrera d'aquest bar, i la veritat és que a part de la meva colla, poca gent apareix per aquí.
M'havia quedat embobat escoltant-la. Quina xerrera. Ara esperava una resposta. Els meus colors anaven pujant. Finalment vaig tartamudejar tres paraules.
-Com et dius?
- Anna. - va dir amb una melosa veu, que els seus llavis van silenciar amb un llarg somriure.
Vaig atrevir-me a provar l'estranya beguda. Una textura aquosa, i un gust peculiar.
- Que porta això?
- No t'ho puc explicar... és una recepta pròpia, l'amo em mataria.
- Seria una llàstima. - Aquest comentari no era típic de mi!
Va apropar-me el seu rostre i a cau d'orella em deia que així hi havia un altre motiu per no explicar-m'ho, immediatament em pessigava suaument el lòbul de la orella amb els seus carnosos llavis.
Vaig tancar els ulls un instant, i al obrir-los s'havia esfumat. El meu got estava buit, i ella anava amb la safata desde la barra, cap a la taula dels seus amics. Jo no entenia res.

Calia preguntar-li que m'havia portat, i em va contestar:
-un "metàl·lic", tu beu i disfruta.- a l'hora deixava un altre gotet sobre la taula, que havia aparegut en els seus llargs i fins dits per art de màgia.

La porta renegava, dos nois entraven. No vaig trigar gaire a veure que formaven part del grupet de la taula del costat.

Semblava que la imatge reflexada en la beguda m'incites a beure. Tot era massa estrany.

-Ei company! Vine a seure amb nosaltres. - desprès de fer una ullada al bar, entenia que es referia a mi. Així que m'aixecava i anava cap a la taula del costat amb una cadira sota el braç.

-Bones. Com va la cosa?
-A nosaltres molt bé, com sempre. Ara anàvem a començar una partideta al "estrellat". Però estaves allà tant apalancat que m'ha semblat que et feia falta unir-te a la nostra taula.
-Ara no pensis disbarats, la taula no es rodona deia la noia dels ulls verds.
Com no era d'extranyar, ningú li va riure la gràcia.
-Ja has tastat els metàl·lics, veig. Saps que sense el tercer no vas enlloc?- deia la tercera noia.

Al moment tenia un got ple d'aquella curiosa beguda. Em tornava a fixar amb el seu color, ara no semblava tant platejada... mes aviat tenia una tonalitat que em recordava al mercuri, això si, molt menys dens.

Sense el tercer no anava enlloc... Però on volia anar? Abans de que seguis pensant en les diverses vanitats i foteses que dansaven disperses pel meu cap mig embriagat, es van començar a presentar.

Pep, Edu, Víctor, Marta, Núria. Noms més freqüents no podien ser, oi? Que pensava que estava en una de les meves fantasies on tots els noms son impronunciables i cap que ho intentés escriure ho faria amb correctesa? Per sort els pares d'aquests companys tenien més seny que el creador de les histories de l'Adsurl o altres entreteniments que ja creia oblidats.

Tret de l'Anna, tots estaven a la universitat. Semblaven bona gent, però qui no ho sembla quan portes una copa de més? No recordo que va passar desprès.

Em trobava en el carrer. Queia un bon xàfec, a cada passa estava més xop, i controlava menys els meus moviments. Notava com la sang bullia dins meu. Necessitava alliberar aquella ràbia. Vaig colpejar la paret, fins aconseguí que sagnés. Les gotes d'aigua que lliscaven per les pedres semblaven llàgrimes. Veia com creixia la meva ombra en el terra. A poc a poc em vaig anar tranquil·litzant.