El món des dels meus ulls

La vida va passant davant dels ulls, però cadascú percep la seva realitat i viu el seu propi món.
La meva realitat era una mica peculiar. Tot va començar quan em vaig posar unes ulleres. Unes ulleres que distorsionaven la realitat. Unes ulleres que et feien perdre anys de la teva vida capficat en coses que podrien ser secundàries, que no et deixaven veure res amb claredat. Unes ulleres que sovint quedaven esquitxades per les llàgrimes que queien dels ulls, provocades per la nova visió del món.
Les odiaré tota la meva vida. M’havien dit que qui se les posava gairebé mai més se les treia, que li podien quedar ferides de guerra. M’havia dit que podien ser perilloses, i que em podien fer mal, molt mal.
Però jo, tossuda, me les vaig voler posar. Potser vaig fer-ho inconscientment, sense pensar. Sense adonar-me’n, ja tenia els dits encaixant-les sobre les meves orelles.
Amb poc temps vaig sentir-me atrapada, i la meva realitat no era la mateixa que veien les altres persones, totes més o menys amb alguns punts en comú. La meva va resultar ser tan diferent que no la podia compartir amb ningú, perquè amb poc temps m’haguessin pres per boja.
Em vaig anar tancant amb mi mateixa, em vaig anar sentint cada vegada més sola, més trista, més apagada.
Un dia, però, va sortir a la llum. Les meves anades i vingudes estranyes i els meus comportaments anormals van fer trontollar la realitat dels del voltant, i un dia em van treure les ulleres. Jo, però, estava tan ficada en el meu món que seguia atrapada en aquella realitat distorsionada que m’havien creat les maleïdes ulleres, tan estimades tot i fer-me tant de mal.
En el fons sabia que aquella realitat no era bona per mi, però no sabia deixar-la enrere, ni tampoc sabia si realment volia. Sabia que ningú més no l’entenia com jo, ningú no la comprenia. Potser tampoc volien fer-ho, potser ni tan sols ho intentaven. De fet, jo tampoc no entenia la seva. Suposo que cap dels dos bàndols no era prou empàtic com per intentar posar-se a la pell de l’altre.

Seguia atrapada en el meu propi món de mentides que m’havia creat, en aquella cuirassa tan fràgil que em protegia, però que en qualsevol moment es podia trencar.
Seguia veient, cada cop que em mirava al mirall, una noia que els altres deien que no era jo, malgrat estar convençuda que em descrivia perfectament.
Seguia sent presonera dels meus propis ulls que s’havien ferit.

M’ho havien advertit... si te les poses, si et poses aquestes ulleres, veuràs el món des d’uns altres ulls. Tot al teu voltant canviarà. Tot el teu món trontollarà.

I així va ser: jo vivia en un món diferent. Vivia la realitat des dels ulls de l’anorèxia i la bulímia.

I encara ara, de vegades i en secret, els meus ulls s’endinsen en aquell món que intento deixar enrere, per veure la realitat des de la seva perspectiva.