De mi, per tu

Sento com el meu món es capgira cada cop que et veig, com una sola paraula teva em fa trontollar per dins.
Encara recordo el primer dia que ens vam veure. Eres tant petita! Des d’aquell dia el meu cor va començar a bategar només per tu. Ets la meva única raó de viure, petita.
Recordo la felicitat que desprèn el meu cos cada cop que et veig entrar per la porta de casa. Agafar-te entre els meus braços és el millor regal que em poden fer, em fas tant feliç!
Recordo quan m’ensenyaves a escriure, t’ho passaves tant bé! Sempre et reies de mi perquè jo era més gran que tu i amb prou feines sabia escriure el meu nom... o també quan et vas entestar a ensenyar-me anglès. Ens pixàvem de riure cada cop que pronunciava una paraula. Mai vaig ser capaç d’aprendre’n més de dues.
Ens hem anat fent grans, tu has anat creixent. No m’he perdut ni un sol detall de la teva vida, i vull viure intensament tant com pugui al teu costat.
Te’n recordes quan jugàvem al “Un, dos, tres, botifarra de pagès...?” al passadís de casa? O quan jugàvem a fet i amagar pel menjador? Sempre feia veure que no et veia mentre tu, amagada darrere del sofà, reies com una desesperada. També jugàvem a “pillar” al pati de casa, però tu cada cop corries més, i a mi em costava massa atrapar-te...
Un dia et vaig comprar una càmera de fer fotos, i també me’n vas ensenyar, però mai he sabut enfocar tan bé com tu. Quins ullets que vas posar quan te la vaig donar! Desbordaves felicitat, però no tanta com jo, orgullós de tenir-te al costat.
Ara fa molt que no anem a buscar aigua a la font tots dos junts, te’n recordes quan hi anàvem? Fèiem curses per veure qui arribava abans al cotxe amb les garrafes plenes d’aigua. I rèiem, rèiem molt.
Sempre em seguiré alegrant dels teus èxits, i entristint pels teus fracassos. T'emportaràs decepcions, segur. Però recorda sempre que mai deixaré d'estar orgullós de tu.
Mai et podré demostrar com de feliç m’has fet, petita. Estic segur que no t’ho imagines. Mai sabràs com has arribat a omplir el meu món, quantes alegries m’has donat.

Jo ja no hi sóc, però l’escrit està en present. Saps per què? Molt fàcil... no només estic viu ara que l’estic escrivint, sinó que segueixo estant viu en el teu record i tu, en la meva memòria. No vull que aquest escrit sigui un escrit de nostàlgia, no vull que sigui un recull de records, perquè dins del trist record de la meva absència, estic segur que sentiràs la mateixa alegria incontrolable que sentia jo cada cop que et veia. I encara més segur, que quan llegies aquestes paraules has reviscut cada feliç moment viscut al meu costat. I has recordat el plaer d’una néta estimant el seu avi i, encara millor, has apreciat l’amor d’un avi cap als seus néts. Has descobert la seva raó de viure, la seva alegria i la seva pròpia vida. Només quan siguis àvia, petita meva, podràs entendre aquesta alegria que sento cada cop que penso amb tu, barrejada amb por i nostàlgia perquè sé que et faràs gran, que no tot seran flors i violes i que també patiràs.
Però l’alegria que sentiràs quan et diguin “mare, seràs àvia”, no la sentiràs mai més del món, t’ho asseguro.

T’estimo, petita néta.
l’avi Marcel•lí