El mitjó suïcida

Es sentia, ja feia massa, ja feia temps, ja feia massa temps...desanimat, deprimit, desil·lusionat, desemparat, nostàlgic, melancòlic, afligit: tot ben sumat confegint un roc menut potent i compacte, comprimit, que, com un big bang, es dilatà i li ocasionà un forat gairebé més gran que ell mateix (big hole sock). El mitjó, a més, quedà desaparellat. Coses de la vida als peus i no peus i no només de la mitjònica mitjonil existència. Desitjà pirar del món, anhelà cardar el camp, absentar-se completament, anihilar-se cada cèl·lula (tèxtil i no tèxtil).
Un comprensiu vent (brisosa brisa airosa) se'n compadí i el complagué. L'envolà (si no pesava! Seria el forat?). El transportà fins a un arbre nu de fulles, vestídissim d'arrels, amb el tronc llenyós i rugós verdejant i una única branca torçada d'on el mitjó quedà penjant d'una forma escanyaire (sense aire). A sota seu, erecte, un selecte home buit (més que l'orifici ampliat pel mitjó en el seu patètic desfici) empeltat amb sobèrbia somrigué en disparar-se un tret que li extirpava, per fi, com al mateix mitjó, merda mental susceptibilíssima d'acomiadar. Les ànimes d'ambós, lliure i lleugeres, es van abraçar. Un nou karma, més lluminós, més harmònic, els estava esperant.