EL MEU PRIMER 69

EL MEU PRIMER 69


Feia temps que la meva parella ja m’ho insinuava que algun dia hauria d’arribar, però jo era incrèdula, i pensava que no ho acceptaria mai, i que en el supòsit d’arribar-hi em sentiria, lletja, fastigosa, i que deixaria d’agradar-li a partir d’aleshores, (encara que no entendria el per què, coneixent-li les seves apetències), i aquí sí que no hi estava mai disposada.

Malauradament per a mi, i coneixedor ell dels meus principis, li agradava proposar de nou el repte, tot creient-se aquest cop, vencedor. Amb l’interès d’estimar-nos -com és normal en tota parella- varem determinar com gairebé cada dia fèiem des d’anys ençà, de fer l’amor de nou, però amb la incògnita de com aniria la cosa si arribava el cas, i succeís el què jo més temia.

Prèviament a agitar-nos, varem acordar donar-nos un bany conjunt a la banyera, com més d’un cop havíem fet i amb el gel escumós més perfumat de què disposàvem.

Secs, nets, polits i perfumats, tot nus ambdós i abans de dirigir-nos al nostra jaç, passarem obligatòriament, la prova de la bàscula, i … efectivament, en pujar-hi jo, veig que tenia raó ell. Quina vista te el punyetero! Per primera vegada en ma vida, l’agulla em marcà seixanta nou quilograms, fita a la qual, no hi hagués volgut arribar-hi mai.

Què hauré de fer, pobra de mi, a partir d’ara? Evidentment, no m’agrada gens el 69, i menys encara, els que temo que aniran seguint.