El gall del lila

Somiava que una bicicleta amb un home negre amb un somrís autèntic trepitjava l'ombra de la bicicleta que s'anava com imprimint al carril bici que genialment i cada vegada més es veia invadit per canyes vinclant-se, poesia al poder.
Aquell camí l'estaven malmetent enquitranant-lo, ofegant la terra. Així els grups passejaires que seguien una via feta ho tindrien més fàcil en la part de voler ser guiats sense pensar.
El gall estava somiant tot això. Desitjava, l'au, que el vici i desfici de gastar, tanta gent, aquell tram de natura, descarrilés, que s'haguessin de fer fotre. El gall estimava la llibertat i odiava l'aglomeració. Sí, vivia amb una restallera de gallines menudes, minades de ganes de ser fecundades. Però allò era una altra cosa: l'excedent de persones seguint rutes, feina mastegada, l'irritava, només volia aquelles colles de formiguetes humanes fora, emmalaltien la pau fent fotos i parlant. El molestava i li semblava perfecte exterioritzar-ho de forma onírica i, per extensió, enviant energia que ho aturés. El poder d'un gall, compte!
Es despertà amb el cor agre. Llavors passà, de debò, el negre amb el velocípede atrotinat que li havien venut robat d'un que robava bicis dels que en robaven. El gall era gall de cant de migdia, dormilega com ell sol, per relaxar la ment xerrameca que li havia tocat.
Des del recinte prou ample en què l'aviram es movia, el gall va travessar amb la mirada una tofa de branques de moreres i d'herbes i es centrà en el conreu de carxofes de l'altre costat del camí. El ventet feia saludar cada fulla dels arbres -eren com mans de papiroflèxia- que tal volta (segur) s'espolsaven la calor tustaire.
El negre...ja no se'l veia. Havia assolit un tram de sender on el flanc dret mostrava un camp rostollat i tot un seguit de bales de fenc. El dolor de milers de cargols destruïts per la màquina era latent i picava fort. El negre, per superar-lo, va encetar una cantarella arquetípica consoladora. L'energia de l'home trencava maleficis i alliberava les ànimes perdudes dels mol·luscs que encara no entenien la barbàrie que s'havia esdevingut. Cíclica, a més a més, dins les rutines camperoles.
Els supervivents païen la pèrdua arraulits entre les gramínees tallades i arranades. El negre també comptava les bales i mentalment s'hi enfilava com un mico i les saltava, alegre, infant. Feia pam i pima après en aquelles terres. El feia a un hotelàs en l'horitzó, mena de monstre amenaçador ben blanc, un blanc enganxós i enganyós, postís, com de pastís edulcorat que embafava negativament al paisatge, n'anul·lava un bon bocí.
El gall, amb l'ànima, resseguí cada carxofa en l'estat final, quan les plantes eren altes i les carxofes darreres no collides i moribundes, corsecades rovellades, miraculosament es coronaven d'una mena de pelatge lila viu. El gall els havia demanat aquell lila. I així, per art de gall aquella vegada, el lila dominà. El lila era el somriure del gall, la venjaça del captiveri i de la globalització.
Gaudia, el gall de migdia.
Quan tornés a dormir (o és que dormia i no ho sabia?) aquell color necessari l'acompanyaria.