El fantasma dels seus somnis

No podia ser possible! Sí, era ell! Era el noi dels seus somnis, literalment. Durant les últimes nits, des de feia aproximadament mig mes havia estat somiant amb ell. Ell. No tenia nom, no el sabia, però era fantàstic. Era un xicot alegre i amb empenta, el noi de la seva vida i que sempre es delia per fer-la contenta. Però tot això tan fantàstic solament era en el somni, o no?
El seu cor es va disparar. Ja no podia pensar racionalment. Aqueta vegada era real. El tenia davant seu i això no era in somni, era la realitat. El què no podia entendre era com havia pogut somiar en algú que no havia vist mai, però que existia. I, realment era ell. No era un miratge, no era una al·lucinació.
Va intentar tranquil·litzar-se. Va acabar-se el cafè que tenia al davant i va aixecar-se. Va pagar al cambrer i, mentre esperava el canvi va mirar-se'l fixament. Ell també va dirigir-se a la barra i va asseure's en un tamboret.
- Ens coneixem d'alguna cosa? -va preguntar el noi desconcertat, en veure que ella no li treia els ulls de sobre.
Li va costar reaccionar, però finalment va aconseguir explicar-se.
- Veuràs. Et semblarà que m'he tornat boja, però no. Et conec dels meus somnis. No em diguis com, ni perquè però últimament no he deixat de somiar en tu.
Aquest va ser l'inici d'una relació que semblava bona, però que finalment es va convertir en fantasmagòrica. L'Anna, molt aviat sabria que el Joan no era que creia que era, o si?

El dia en què es van conèixer a la realitat, de seguida van fer-se molt amics. Tenien força punts en comú i això els donava peu a parlar de molts temes diferents. Poc a poc aquesta amistat va anar-se convertint en amor. Un temps després ja estaven promesos i buscaren una casa per anar a viure junts.

El telèfon va sonar. L'Anna es va sobresaltar, no esperava una trucada i menys aquelles hores: les quatre de la matinada. Va despenjar l'auricular i va preguntar que hi havia.
-Anna! Ràpid! Vine, et necessito, és urgent! - era el Joan.
-Què et passa? - va preguntar exaltada.
-No puc parlar. Vine ràpid. A casa. Ràpid!
L'Anna va saltar del llit, va obrir l'armari, i sense mirar tan sols ni el què agafava va vestir-se i va calçar-se.
Quan va sortir al carrer, va notar que feia molt fred. Hauria volgut tornar al pis i agafar una jaqueta més gruixuda, però no hi havia temps. I, no es podia treure les paraules del Joan del cap: "Ràpid. Urgent. Et necessito". Què podia estar passant? Per què havia d'anar tant i tant ràpid?
Va arribar a davant del bloc de pisos on vivia el Joan. El cor li anava a cent per hora. Va sospirar i va dirigir-se al portal de l'edifici. No va haver de trucar el timbre, la porta era oberta. A dins tot estava fosc. Va buscar l'interruptor amb la mà, però no el va trobar, així que finalment va decidir anar a les forques. Quan va arribar al tercer pis, va sentir que la porta del carrer s'havia tancat. "El vent", va pensar. Però de seguida va recordar que a fora, la nit era clara i no feia ni mica de vent, malgrat el fred.
Va acostar-se a la porta. Sobre el rètol de Joan Pla i Fàbrega" hi havia una nota que deia el següent: "Anna, ha hagut de marxar. Em trobaràs a la direcció: c/ del cementiri 666. No tardis. Et necessito"
L'Anna es va estremir. Per què tant de misteri? Que significava tot allò?
Va arrancar la nota de la porta i va baixar les escales corrent. Al arribar al carrer va buscar una cabina telefònica i va avisar a un taxi.
- Bona nit -havia anunciat el taxista quan la noia va entrar al cotxe. -A on vol anar?
L'Anna Va indicar-li l'adreça i el taxista se la va mirar com si hagués vist un fantasma.
- Passa res? - va preguntar ella.
-No res -el conductor va engegar el cotxe i va dirigir-se on la noia havia dit.
Durant el trajecte no havien parlat gaire ja que l'Anna no estava de gaire humor. Una estoneta després el cotxe havia arribat a la seva destinació. La noia va baixar i va veure com el taxi s'allunyava carrer amunt. Quan va haver-se quedat sola va inspeccionar el carrer. Era fosc, semblava tret d'una pel·lícula, de policies, americana. No tenia temps per perdre, així que la va aixecar la vista per veure els números de les cases: 662, 664, 666. Sí. Per fi havia arribat a la seva destinació. Va acostar-se al portal i va trucar la porta. Aquesta es va obrir deixant anar un grinyol; el més curiós, però, era que ni ha havia ningú darrera la porta. Va entrar a poc a poc. Li va costar acostumar-se a la foscor, però poc a poc va anar veient tot el què l'envoltava. A una de les parets, hi havia un retrat, s'hi va acostar i es va veure cara a cara amb el Joan. Era el seu retrat, però es veia molt antic. Ara sí que no entenia res de res.
De sobte uns passos i un veu van trencar el silenci pertorbador. Era la veu del Joan i provenia de l'altre banda de la porta que hi havia. "Anna, vine, entra." Ella va obeir.
Va obrir la porta lentament i una gran claror li encegà els ulls. Va haver de tancar-los i va tornar a obrir-los a poc a poc.
Al mig de l'habitació hi havia el Joan, però costava de veure...
- Jo...Joan - va aconseguir pronunciar amb un fil de veu.
- Anna. Ha de parlar amb tu. No sóc qui creus que sóc. Aquest va ser casa meva durant vint-i-set anys, però d'això ja fa quasi un segle.
Això ho explicava tot: era un fantasma.
- Durant tots aquest anys he estat vivint aquí, necessitava arreglar un assumpte. Quan estava viu, vaig jurar una cosa, però que no vaig poder complir, per això no podia descansar en pau.
- Què passa Joan?
- Anna, estàs embarassada. Havia de tenir un fill, però voli que fos amb algú molt especial, però volia que fos amb algú molt especial. Per això em vaig endinsar en els teus somnis. Vaig descobrir que volia que fossis la ara del meu fill. Ara ja puc descansar en pau. Gràcies.
-Joan... - va xiuxiuejar.
-T'estimo Anna. Sigues feliç i cuida el nostre fill.
-I va desaparèixer deixant a l'Anna al mig d'aquell sala, sola, bé no sola del tot. Va tocar-se el ventre i va pronunciar amb veu baixa com si tingués por de despertar algú: "Joan"