El darrer metro del dia

L’Eduard agafà les seves coses i marxà d’una revolada. Estava tan ofuscat que oblidà, fins i tot, tancar la sessió del seu ordinador. L’últim missatge que havia llegit a la seva bústia de correu era del Miquel, el seu cap: “Demà no cal que vinguis, a recepció et donaran el full de liquidació per tots els anys treballats a l’empresa. Ens sap greu”.

Amb els ulls vidriosos i plens de d’ira, l’Eduard va recordar que al matí havia anat a la feina amb moto, però s’havia oblidat el casc i les claus sobre la taula del despatx en fugir corrents. No penso tornar a pujar a buscar les meves coses, balbucejava mentre caminava sense rumb Passeig de Gràcia avall.

Pas a pas, arribà a l’encreuament amb Gran Via on topà amb el Monument al Llibre. Sovint passava esperitat amb la moto pel davant i mai s’havia parat a observar l’escultura de Joan Brossa. Ara ja no tinc pressa, puc quedar-me aquí palplantat tota la tarda pensant en els fulls en blanc d’aquest llibre, pensà mentre jeia al terra.

Durant una bona estona, l’Eduard mirà fixament les pàgines del llibre mentre, interiorment, repassava cadascuna de les històries viscudes al bufet d’advocats on havia treballat els darrers 15 anys. De sobte, un petit terratrèmol sacsejà la seva inconsciència i el tornà a la realitat. Era el metro de la L2 que passava just per sota d’on estava assegut. Potser és hora d’anar passant i afrontar la realitat, es digué mentre s’aixecava i anava cap a les escales del metro d’allà al costat.

A l’entrada del metro s’adonà que no portava cap T-10 i, per sorpresa seva, tampoc diners a la butxaca (s’havia deixat també la cartera damunt la taula del despatx). Amb les mans a la butxaca i la cara desencaixada, s’arrepenjà al costat de la màquina expenedora. Amb una mica de sort (si és que li quedava una mica), alguna bona persona li oferiria un bitllet senzill per tornar a casa.

Les hores passaren, i l’Eduard es mantingué recolzat allà, amb la mirada perduda. El cap d’estació, en el seu habitual recorregut abans de tancar les portes a mitjanit, passà pel costat i li digué:

– He estat observant per les càmeres de videovigilància que porta 3 hores aquí esperant. Sembla que no arribarà la persona que estava esperant…
– No espero ningú, de fet. Bé, sí, esperava una bona persona que m’oferís un bitllet senzill per tornar a casa, però sembla que no ha pogut arribar.
– Vaja, i encara té esperances? És mitjanit i vaig a tancar les portes.
– D’acord, ja surto. Tornaré caminant a casa…
– Au va, entri! Convido jo!

L’Eduard baixà a l’andana de la L2 i esperà el darrer metro del dia. Entrà al primer vagó, tercera porta, i s’assegué al costat d’una àvia de cabell platí. Li sobtà molt trobar tant tard una senyora gran al metro, a aquella hora pensava que només hi viatjaven joves i turistes. Al llarg del trajecte, entre parada i parada, l’Eduard es fixà que la iaia de cabell platí del seu costat no es reflectia al vidre del davant. Què estrany, pensà mentre la observava al seu costat. Per què viatja en metro a aquestes hores? A quina parada deu baixar? S’haurà perdut? Però per què no es reflecteix al vidre del davant? Aquestes i moltes altres preguntes venien al cap de l’Eduard mentre el temps i les parades passaven.

– Senyora, perdoni la indiscreció. S’ha perdut? A quina parada baixa? –li preguntà tot girant el cap cap a ella.
– Qui és vostè? Fa mala cara… Què no sap quina hora és? –contestà la vella amb energia.
– Perdoni, no era la meva intenció molestar-la. Només és que a aquesta hora pensava que només viatjaven joves i turistes, i vostè m’ha fet l’efecte que no era ni una cosa ni l’altre.
– Té bona vista, jove. Vostè, en canvi, si que compleix el seu prejudici.

L’Eduard quedà bocabadat amb la conversa que havia tingut amb aquella usuària del metro. No hi havia ningú més al vagó, tan sols ells dos asseguts, l’un al costat de l’altre. Per un moment, pensà que les pàgines en blanc que havia estat observant a la tarda començaven a omplir-se amb allò que realment li venia de gust. De sempre havia volgut escriure però mai havia trobat el moment per fer-ho. L’Eduard s’havia assegut al costat de la seva vocació, una senyora gran de cabell platí.