Animals de costum

Un relat de: Elisabet Cervera
Res feia pensar que el trajecte per anar a la feina avui seria diferent. Havia sortit de casa a les vuit en punt, com sempre; havia validat el bitllet de metro a un quart de nou, com sempre; havia pujat al tercer vagó, primera porta i s’havia assegut al mateix lloc de cada dia, com sempre. S’havia descordat l’abric, com sempre, i havia tret el llibre de la bossa per continuar la lectura, com sempre.

De sobte, una veu femenina i entranyable sonà per megafonia i alertà als passatgers que els metros circulaven amb retard a causa d’una avaria. Els passatgers, acostumats a les incidències recurrents del transport públic, balbucejaren en veu baixa i tornaren als seus afers: llegir, jugar al Candy Crush, omplir els mots encreuats, etc. La Cristina, mirà el rellotge i pensà que malgrat tot, encara tenia temps per arribar bé a la feina.

Les següents parades eren cada cop més caòtiques. La gent accedia al vagó com si entressin a un supermercat saquejat i desvalisat a la recerca d’aliments per sobreviure. Empentes, cops de puny, travetes, quasevol cosa era vàlida per aconseguir entrar al metro. La Cristina, que viatjava asseguda, havia deixat de llegir a causa dels tres culs que li fregaven la cara constantment. Espero que a ningú se li escapi un pet, pensà mentre guardava el llibre a la bossa.

Això és vergonyós, ens apugen el preu del transport i a sobre hem de callar i aguantar, cridà indignat un senyor de mitjana edat tot mirant cap als altaveus de megafonia. De nou, la veu femenina i entranyable de megafonia recordava als passatgers que els metros circulaven amb retard a causa d’una avaria. Ja n’hi ha prou, protestà la senyora asseguda al costat de la Cristina mentre feia intents d’aixecar-se sense caure, prefereixo anar caminant que estar aquí perdent el temps olorant culs, digué tot fent escarafalls.

La Cristina mirà un altre cop el rellotge i comprovà que havien passat trenca cinc minuts i encara li quedaven dos parades per arribar a la feina. No sabia què fer, si marxar i caminar o esperar i arribar tard. Mentre es debatia internament què fer, sentí el riure de la gent enllaunada al fons del vagó. La Cristina girà el cap i parà atenció per esbrinar què passava uns metres més enllà:

- Beeeeeeeeee, beeeeeeeee, belà un senyor gran amb mirada perduda.

- Talment, semblem un ramat d’ovelles!, contestà una senyora una mica grassa mentre reia forçadament.

La veu femenina i entranyable tornà a sonar per megafonia per informar als passatgers que l’avaria s’havia resolt i que els metros ja tornaven a circular amb normalitat. Preguem disculpin les molèsties, sentenciava l’entranyable veu femenina. La gent sospirà i remugà de la situació exasperant mentre el metro reprenia el viatge. Ningú, ni tan sols la Cristina, féu una queixa formal sobre la demora per reclamar el retorn del bitllet. Tan sols males paraules, queixes i retrets cap als treballadors de l’estació.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Elisabet Cervera

2 Relats

0 Comentaris

430 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Bibliotecària nascuda l’hivern de 1984 a Barcelona.

Observadora, callada, silenciosa.

Música, ràdio, televisió, però també teatre i fotografia.

Llegir, escriure, parlar.

Últims relats de l'autor