El cost i la mancança

Som els rics, i l'enveja dels veïns. Possiblement, tenim una de les fortunes més grans del país.
El pare diu que la nostra riquesa prové de la manera en què fem les coses; que els raonaments que emprem en prendre les decisions venen de família, i que aquestes gairebé sempre són encertades. Així hem pujat un imperi generació rere generació.
He estudiat a diverses capitals, sempre lluny de la llar. A l'estiu, de vacances per casa, m'intento relacionar amb gent del poble de la meva edat. I ha costat, però finalment m'he introduït en una colla que no té cap mania en relacionar-se amb gent acabalada.
Tot anava bé fins a la tarda que vaig saber els sobrenoms que ens han posat a mi i als de casa. El meu sembla graciós, la 'ratolina', fins a esbrinar que era pensat per l'olor que desprenc.
Arran d'aquest descobriment, he sabut que la mare és la 'foca', el pare, el 'mamut', el germanet és el 'teixonet', la 'caixalota' per la minyona, i pel xofer, el 'morsa'.
M'he indignat profundament. Jo no faig mala olor, i a qui viu sota el meu sostre no li sobra ni un gram.
Rabiosa, vaig planejar venjances per als qui havia considerat amics, i ens faltaven al respecte.
Aquella mateixa matinada, una ombra es va moure entre la foscor del poble, sigil·losa, rebentant neumàtics, petant vidres i fent pintades als murs i façanes del poble. Eren notes que destapaven draps bruts d'alguns veïns: deutes, possibles delictes, infidelitats... xafarderies!!
L'endemà, tothom parlava dels desordres de la 'pija' sense gosar incriminar-la. No hi va haver cap denúncia.
Aquest matí, quan el 'morsa' ha creuat el poble, des del seient del darrere, he mirat detingudament als veïns i els hi he dedicat un somriure, tot rosegant un tros de formatge.
Blau i ben pudent, com algunes amistats.