El collaret de la Nepalina

La garsa va aterrar al solar que encara emetia vibracions de dolor per la casa centenària derruïda. Amb un caminar altiu anava agusant la vista amb finalitat insectívora per tal de copsar aliment entre la malesa que no havia trigat en créixer: la terra era ben fèrtil. Una formigonera, dalt d'una bastida, vestida de mala llet, girava bocabadada amb la contemplació d'aquell terreny amb herbes d'un verd sa i fortes i ho envejà, ella que era gris i produïa, des del seu dipòsit giratori, pasta també trista que li feia tenir l'estómac brut. Va cridar, arrauxada, a l'ocell:

-Els pèta'ls, peta'ls!

Esperava que l'au s'amarés, com ella, de ganes de fer mal i fos pretensiosa de qui era i com era. La garsa va parar l'orella.

-A mi ningú em diu què haig de fer!

Llavors un gat d'aire perdulari va aparèixer i, juganer, volia perseguir-la. La garsa el trobà insolent. Així que s'envolà cap a un altre indret on el dret de ser molestada no existís, fora de tracte i contacte amb sers inferiors.

La Nepalina, amb allò, va fer sort. Tal volta hauria resultat cruspida o la seva bugada anat a fer punyetes. Respirà, alleujada, mentre esperava que un raig de sol -que ja tardava- li eixugués l'estesa. La formigonera rabiava, se li van escapar uns quants exabruptes en format glops de cimentovomitera que van anar a raure sobre un formiguer que restà sepultat petrificat. Si se n'hagués adonat, hauria rigut amb irreverent perversitat.

La Nepalina, mentrestant, s'afanyava en preparar més fil lluent i resistent. per deixar-lo estès.Havia entès que aquella mena de cinta o cordeta o el que fosque havia trobat, rutilant i artificial, residu d'alguna cosa més grossa, nadalenca i fora de temps, la intempèrie carregada d'inclemències l'anorreava i que de cap manera s'havia de comparar a la baixa a la seva teranyina. La laboriosa aranya estigué aqueferada, il·lusionada, allargant l'extensió fins a un mur antic que resistia dempeus. Hi penjà, ben ensalivadets, uns quants tresors més, aquell bé de Déu de pètals que un vent amable li havia regalat. N'hi havia de rosella, de canonge, de calèndula...quins colors, quin tacte! Extasiaven. I també flors senceres: les grogues del trèvol, un narcís tímidament presumit i menudet, una violeta, un kalanchoe, una frèsia... I algun retall, preciós i fragant, de baladre, caputxina, cala...L'astre rei ho assecaria tot amb delicadesa i la Nepalina ho empraria per a ornamentar la teranyina i autodecorar-se i condecorar-se amb un collaret extremat.

Quan ho tingué enllestit, irradiava felicitat. Va ser just en aquell moment que va començar a fer feina la màquina aplanadora...