El boig i el pintor

Fa anys, una vegada, em van llogar per anar a pintar un sanatori psiquiàtric prop Martorell. La idea, a diferència d'altra gent, no m'espantava gens, és més, em creava una mena de curiositat. Volia veure l'ambient que es respirava allà.

Jo, juntament amb un grup de companys de l'empresa, ens disposàvem a entrar dins, preparats ja amb tota la indumentària per a poder pintar. Sabia que estaríem uns quants dies allà, i que potser ens hauríem de quedar a dormir i tot, ja que nosaltres vivíem lluny d'allà.
Així que tothom, amb les mans plenes dels estris i utillatges per pintar parets, vam creuar aquella misteriosa porta, tan normal i corrent...
Ens vam endinsar en un altre món a 5 minuts de la civilització humana, un món on tothom vivia al seu propi món, i on feia fred, i el vent corria per allà dins. Algú s'havia descuidat la finestra oberta.
La sensació d'aquell dia és per a mi, encara avui recordable al cent per cent. Sentia una olor similar a la dels hospitals, que havia visitat durant la guerra civil, en condicions molt precàries. Però a diferència dels hospitals, allà no hi regnava la calma, el silenci era inexistent. Només hi havia gent vestida de blanc i corrent amunt i avall d'aquelles eternes i llargues sales.
Recordo la remor dels malalts cridant, babejant i assenyalant-nos amb el dit. Ens miraven amb cares d'admiració, com si no haguessin vist mai ningú.
Dins d'un món tancat, del qual estàvem tan endinsats, no havíem fet res més que caminar per aquell maleït i llarg passadís. I aquella remor infernal que es ficava a les orelles rebentant els timpans de qualsevol que gosava entrar-hi.

Continuant amb la feina, amb la brotxa a la mà, i e pot de pintura d'un color blanc pàl·lid a terra regalimant per tots cantons, m'enfilava a l'escala que havia portat el meu company Miquel, disposant-me a pintar un tros d'aquell etern i esfereïdor sostre. Recordo que cada cop que passàvem la brotxa queia un tros de pintura podrida i amb pudor d'humitat. Aquella ferum es ficava dins les fosses nassals d'una manera estranya i feia agafar intensos mal de caps que solien durar hores. Però mentre treballàvem, ens distrèiem del què passava al voltant nostre...

Des del primer dia, vaig notar que un dels interns em seguia, dissimuladament, sense fer soroll, potser era dels pocs que no cridava, en fi, no ho sé. Encara que no el sentís a cridar, la seva presència m'incomodava d'allò més. Notava constantment un sentiment estrambòtic de que algú em vigilava constantment, com si m'estigués criticant la meva vida, com si fos algun ésser suprem que m'observés atentament els meus moviments,

I ell, romania sempre, en silenci recolzat a la paret. I només se n'anava quan jo me n'anava. No el gosava mirar mai, perquè el seu posat encara m'esfereïa més, i no podia continuar la meva feina.
Tenia un rostre ple de pels, amb una barba d'un to castany fosc, amb uns cabells llargs, bruts, i escabellats. Recordo que duia sempre una camisa de força plena de cadenes i cinturons que l'impedia utilitzar els braços ni tan sols per gratar-se el cap pollós que tenia. Peró ell, sempre amb silenci i observant-me.

Un dia a la tarda d'estiu, hi havien tots els interns a fora al jardí vigilats per les infermeres. Jo vaig mirar per una de les grans finestres que donava al jardí d'aquell sanatori. Estava feliç, sabia que aquell dia, potser l'endemà tornaria a casa amb la dona i els fills, que tants dies feia que no veia. Sentia el sentiment de l'amor, que allà, a la distància havia anat guanyant força, i potser, en el lloc on em trobava, era l'ideal per crear una enyorança a la família, a la meva terra...
Amb els ulls closos i respirant fons encara amb aquella imatge feliç de casa meva, em vaig girar, i vaig topar amb l'intern. L'espant va ser indescriptible. I vaig cridar:
Em cago en el boig de Déu!!

I ell em va respondre mirant-me als ulls amb aquella mirada flamejant intensa:
No són tots els que estan, ni estan tots els que són...

Em vaig quedar perplex pensant què diantre volia dir aquell home endimoniat. Quan vaig recuperar el si, ell havia desaparegut i no el vaig veure mai més.
Vaig tornar a casa intentant no pensar-hi més, i això és el que he fet fins ara. Mai he entès perquè ell es va dirigir a mi, i perquè ho va fer d'aquella manera tan misteriosa.

Eren d'altres temps....