EL BAR MÉS PETIT DE BARCELONA

Caminava amb pas lleuger trepitjant fort amb les sandàlies de Martini Oswaldo, negres de mig taló, que ressonaven en el silenci d’aquell carrer de sant Gervasi a s’hora baixa d’aquella tarda d’estiu. Era menuda, però ben proporcionada, vestia de negre; amb samarreta i bermudes que deixaven veure uns genolls i cames quasi perfectes i bronzejades com la resta del seu cos; s’aturà, atenta, prop de la vorera abans de creuar, per cedir el pas a una moto. L’home, atent, també, s’aturà tanmateix; intercanviaren un educat somriure i en la pausa ell aprofità per dir-li que era preciosa i que li acceptés un cafè. Ella, ho sentia però tenia pressa, anava a una classe. Es separaren cadascú en un sentit.
Durat la classe li costava concentrar-se no hi havia manera de treure’s-el del cap, decididament, no la deixà indiferent. La classe tingué la durada de sempre però se li feu més llarga. Per fi es trobava al carrer, corria una lleugera brisa que havia alliberat l’ambient de xardor, i en gaudia.
Hi havia poc trànsit, encara, algun cotxe de tant en tant i una moto. La moto i el seu conductor que li somreia per sota el casc que duia posat i n’hi oferia un altre per a ella. Nuestro cafè, li digué. No va protestar, per què si en tenia ganes? S’enfilà i s’arrapà a l’esquena de l’home gentil que l’havia esperada i del qual ni en sabia el nom. La cavalcada durà fins el final de la Via Augusta; hi havia una terrassa, agradable, ombrívola entre arbustos i para-sols. Un gin per ell, una Coca zero per a ella; amb la flaire que l’havia encerclat durant el recorregut en tenia ben bé prou per sentir-se emboirada, calia ser prudent.
La conversa, fluïda i espontània els feia riure entre una paraula i altra, relaxats i comunicatius. Ara ja es coneixien pel nom, no eren uns desconeguts: en Juan i la Cristina. Ell era pilot, volava arreu i, actualment, entre Madrid i BCN, tenia un peu a cada lloc. Ella treballava en una empresa immobiliària d’àmbit internacional. El tema gastronòmic sortí a relluir, ambdós per qüestions socials i de feina en coneixien forces. A propòsit, sabia la Cris quin era el bar més petit de BCN?. Si disposava d’una estona, ell l’hi ensenyaria, era molt a prop, just al Passeig de la Bonanova.
En un tres i no res, s’hi van plantar. Primer a l’ascensor i després directament, en obrir-se les portes, es trobaven a l’interior, en un saló amb grans finestrals i decorat sòbriament, sofàs còmodes, làmpades que desprenien una llum tènue i, en un angle, el bar: una barra, un parell de tamborets, una cafetera, algunes ampolles, una coctelera i copes buides i netes a punt de fer-se servir. Passaren de llarg pel costat d’una mampara que separava el bar i el saló d’una peça àmplia on hi havia un llit nogensmenys ampli, cobert. Als peus del llit en Juan s’aturà, amb una mà desplaçà la vànova i amb l’altra acaricià l’espatlla dreta de la Cristina. Una Cristina que ja començava a marejar-se; d’una porta mig oberta s’escapava una intensa, olor de fragàncies, de crema o loció d’afaitar, de colònia viril, i tot plegat s’amalgamava amb l’aroma del suavitzant que emanava dels llençols. Suaus, també, eren les mans d’en Juan. Les sentia lliscar per la seva esquena; poc a poc anava fent el recorregut que el conduiria fins el gafet del sostenidor, negre, també.

Es notava que n’era d’expert, a penes si en sentí el frec. Tan sols els seus braços en prendre-la, la van despertar de l’encís; els braços i les campanes de l’església de Sarrià. Lo siento, mi mamà me estarà esperando, li diu. Com si l’haguessin punxat amb una agulla fina, en Juan deixà caure els braços. Atordit, sense saber què dir, esclafir a riure. Santa innocència, com era possible que això estès passant, i a ell!. La reacció de la Cris, la candorosa Cris, era autèntica, no feia pas teatre!.
Amb les galtes enrojolades, s’havia vestit, confusa i atabalada. Mentre, ell s’oferia a acompanyar-la a casa. S’hi negà tímidament amb un somriure, talment com si demanés disculpes, sense gosar mirar-se’l, però ell li alçà el rostre amb tendresa i li feu un petó a la punta del nas.
En el taxi que la duia a casa, pensava si havia estat això, la seva comprensió i la tendresa amb què la besà quan creia que l’havia perduda, que la va commoure. Aquesta fou la sensació, la primera que va sentir, la que sens dubte, en destaparia d’altres, d’emocions.
Va reaccionar amb avidesa; impulsivament, llençà la bossa que ja havia agafat quan esta a punt d’anar-se’n. Es tragué la samarreta, la deixà caure, el gafet es tornà a obrir, l’obrí ella mateixa amb les seves mans i el sostenidor voleià cap enlaire.
Era evident el seu desig d’obviar el que moments abans havia dit sense sentir-ho. Necessitava sentir-se viva i activa sexualment.
En Juan, recuperar de la sorpresa, havia respost, àvid, també, a l’estímul sexual, encerclant-la amb els seus braços. La resta, doncs, tot fou meravellós. Havia satisfet les carències de risc, del risc que desperta emocions i desig de carícies.
El cotxe s’havia aturat i el taxista se la mirava pel retrovisor, no havien creuat ni una paraula, de tan abstreta com estava. Havien arribat davant del seu portal, però ella no se n’havia adonat, es diria que somiava, però estava desperta, ben desperta i viva!, es sentia el cos i la pell.
Mai no s’hagués pensat que podia anar-se’n al llit amb un home sense conèixer-lo. I ho havia fet. A casa, per suposat, no l’esperava ningú.