Einstein i Barcelona (II)

Mitja hora després, un còmode grup de tertúlia s'havia instal·lat als dos sofàs. Brindaven amb cava Codorniu mentre recordaven els vells temps. Andrea Fornells, que se sentia una mica acalorada per l'actuació, va anunciar que baixava al carrer a acabar de fumar el cigar que duia. Einstein, que no estava fent res, va deixar la copa de cava a la taula i va dir-li que l'acompanyava. La soprano agafà l'abric i baixà les escales, alleugerida pel nou aire fresc de la nit. Einstein s'entretingué cordant-se la gavardina, i al replà va haver-se de cordar una sabata. I quan arribà al portal va sentir un cop i un crit, i soroll de vidres trencats. Cap fanal estava encès, i la foscor del carrer no li va deixar veure gran cosa. Sortí intrigat a fora, i va distingir a la vorera contrària un cos inert. Andrea Fornells es trobava sobre un petit bassal de sang i envoltada de vidres. Estava morta. L'Albert va pensar ràpidament en avisar Campalans o Terradas, que de ben segur sabrien què fer. Però, en haver sentit el crit, tot el grup havia baixat i ara es deturava al portal, mirant bocabadats el cadàver de la soprano i Einstein dempeus al seu costat. La reacció fou immediata, Albert intentà explicar la situació, però tot apuntava cap a ell. Els físics el miraven amb cara d'amarga decepció, i Campalans i Sarrate van apropar-se i l'agafaren ben fort. Comprengui, deia Rafael, que això és un afer seriós i que l'hem de vigilar fins que arribi la policia. Einstein no va intentar debatre's perquè sabia que, de moment, no hi tenia res a fer. Entre Von Hassell i Falquer traslladaren el cos de la cantant a l'interior del portal.
Un cop a dalt del pis, amb l'Albert custodiat per Sarrate i Campalans, Esteve Terradas va reunir a tot el grup a la sala d'estar. No es creia ni de bon tros que hagués estat l'Einstein, així que va exposar els fets.
- Senyors, Andrea Fornells ha estat assassinada. Presentava, com heu pogut veure, un cop contundent al cap. Probablement pertanyia a una ampolla de vidre, doncs tots hem pogut comprovar que el terra estava farcit de petits cristalls foscos. - caminava amunt i avall per la sala d'estar, i parlava fent servir un to detectivesc inusual en ell - Exactament, a l'ampolla de cava Codorniu d'aquesta nit.
Els enginyers es miraren entre si, bocabadats, alhora que la Ilse feia un gest d'ensurt i era calmada pel seu marit. Einstein escoltava amb atenció.
- Això implica, per força - continuava dient Terradas - que, o bé ha sigut el senyor Einstein qui ha agafat l'ampolla i en acompanyar-la a fumar el cigar l'ha matat; o bé ha estat un de nosaltres, d'entre els que estem aquí reunits.
Aquest cop tant Sarrate com Campalans alçaren la veu, protestant i al·legant que allò era impossible. Campalans es mostrava clarament abatut, i no acabava de creure's que el seu carrer havia estat l'escenari d'un crim. La seva dona li premia la mà amb força, però també se sentia estranya, amb una sensació de malestar desagradable. I de cop, la Ilse aixecà el cap i murmurà unes paraules al seu marit. Von Hassell assentí i li digué a Terradas el que havia sentit.
- La meva dona diu que, en el moment de la mort... Bé, potser una mica abans... Tant se val, el fet és que la Ilse estava recolzada mirant per la finestra i tan sols veia un petit punt vermell en contrast amb la forta foscor del carrer. És a dir, no ha vist cap gest sospitós ni cap moviment brusc...
- Era com si el cigar, de sobte, li hagués caigut a terra - va continuar ella.
Això canviava lleugerament les coses, doncs ara hi havia un testimoni; i sobretot, que Einstein no era directament culpable. Terradas es fregà les mans i mirà de reüll l'Einstein que mirava amb desinterès cap a la finestra de la sala d'estar.
- Proposo, llavors, que cadascun de nosaltres aclareixi ara i aquí la seva situació al moment just que es va sentir el crit. - la proposta no fou gaire ben acollida, ningú volia sentir-se culpable - I proposo, també, que registrem el pis.
Esteve Terradas s'assegué en una cadira i preguntà individualment a cada membre del grup. Alhora, Sarrate i Falquer voltarien pel pis regirant l'habitació de l'Einstein i el munt d'abrics del penjador del hall. Von Hassell argumentà que tant ell com la seva dona es trobaven al segon sofà, aquell que permetia veure a través de la finestra, i digué que tothom podia demostrar-ho. Sarrate, fent una pausa en la recerca, va respondre a Terradas que ell estava a la cuina ajudant la Conxita a recollir. Aquesta, que va parlar després, digué el mateix. Campalans havia estat parlant amb Von Hassell i la Ilse, i Ramon Falquer havia estat al lavabo. Sarrate va confirmar-ho, doncs abans d'estar a la cuina havia anat al lavabo, i en picar la porta Falquer li havia dit que ja acabava. L'Esteve Terradas ho analitzà tot amb atenció. Tot semblava estar al seu lloc. Minuts després, Sarrate tornà del hall amb dues pedres a la mà.
- Les he trobades a l'abric de Von Hassell, no sé què significa, però no és normal...
- És una broma? - Von Hassell mirava incrèdul Sarrate - Pedres al meu abric? Impossible, del tot impossible.
Terradas intentà calmar el cònsol alemany. Al cap i a la fi, dues pedres no aportaven res de nou a la petita investigació que duia a terme. Però Einstein, que havia estat en silenci al llarg de les interrogacions, va exclamar un "Eureka!" ben fort. Tots es van girar, i el van mirar, estranyats. Einstein es va limitar a dir que ja sabia com havien mort l'Andrea Fornells.
- Ben mirat, és qüestió de saber una mica de física i de tenir traça - l'Albert va netejar la suor del front amb la mà - L'assassí, abans de venir aquí, s'ha assegurat prèviament que la finestra del lavabo fos oberta. Com que tot estava fosc, i no es veia res, ha pujat a l'edifici del davant amb un cordill llarg i dues pedres. Ha fet passar el cordill per la barana, com si volgués fer una politja. Ha lligat les pedres, una a cada extrem, i les ha llençades al lavabo. Si fallés, podia recollir-les i provar-ho de nou. I assegurar-se que, en arribar al pis, recollir les pedres i amagar els extrems del cordill. Repeteixo que amb la foscor no es notaria res estrany. Campalans, pot portar-me una altra ampolla de vidre i un cordill llarg? La resta vagin baixant i esperin al portal.
Campalans s'afanyà a portar-li-ho i es dirigí amb ell al lavabo, mentre els altres baixaven les escales i es posaven al llindar del portal. Einstein li digué a Campalans que pugés a l'edifici de dalt, lligués les dues pedres com havia explicat, i les llancés a la finestra del lavabo. Des de la finestra, l'Albert observà com, sense gaire dificultat, Campalans creuava el carrer, s'introduïa a l'edifici i, un cop a dalt, lligava i llençava les dues pedres. Einstein va deslligar-les des del lavabo i va mostrar al grup, que es trobava al carrer, com funcionava l'enginy. Va lligar l'ampolla a un extrem i va estirar de l'altre fins que va quedar en tensió. L'assassí només havia de guiar-se per la flama del cigar, va cridar Einstein perquè el sentissin, i apuntar a la mateixa direcció. L'Albert deixà anar llavors l'ampolla, que va xocar amb la paret de l'edifici del davant, al costat d'on hi havia el bassal de sang, ja seca, que marcava la posició d'Andrea Fornells al moment de morir.
- Ara l'assassí només ha de recollir ràpidament el cordill i guardar-lo - cridà l'Einstein- I això implica que...
- Això vol dir que l'assassí ja havia estat més cops al pis de Campalans, com per reconèixer-lo des de fora... - digué Esteve Terradas al grup - I haurà desat les pedres al primer abric que trobés... I si venia del lavabo, llavors...
Ramon Falquer no va esperar a sentir el seu nom. Va sortir corrents, com si el mateix diable el perseguís, i va perdre's en la multitud de carrers foscos i buits de la nit barcelonina. Tant Campalans com Einstein havien baixat cames ajudeu-me al carrer, però feien inevitablement tard. Campalans colpejà amistosament l'esquena d'Einstein dient alguna cosa que va sonar com un: "Sabia que se'n sortiria, amic meu..."; per després anar a reunir-se amb Sarrate i la seva dona. El cònsol alemany abraçava la Ilse, que s'havia recuperat de la tensió de la situació. Va ser llavors quan Einstein es preguntà una cosa: Falquer? Era un cognom estrany per un català. Més aviat, va pensar, sonava derivat del francès. De Faulquière, o Falcoeur... Ho preguntà a Terradas, i aquest al cap d'una estona va assentir. Els pares de Ramon Falquer eren francesos que vivien afincats a Barcelona.
- Francès! Guardi's del francès! - va exclamar l'Einstein - El venedor de diaris!
L'Albert explicà al grup la seva troballa, cinc dies abans, amb un jove que l'havia advertit d'un francès. Terradas i Campalans van decidir que el millor que podia fer-se era esperar a l'alba, i anar a l'estació de França.

Quan el sol ben bé començava a sortir, el grup ja s'havia mobilitzat i havia arribat a l'estació de França. Einstein i Terradas parlaven amb el jove d'ulls verds, el venedor de diaris.
- Veuran, senyors, em dic Joan Regina - el jove ara semblava més seriós - Treballo per a la Mancomunitat. Estic al corrent de tot el que passa per Catalunya. Darrerament hem notat certa activitat anarquista a la ciutat, sota la figura de Ramon Faulquière. Té una doble vida, pel que sembla, però no podem provar res. Sabem que es reuneix amb dirigents anarquistes a Sant Cugat, a l'altra banda de la muntanya... Però sense proves no hi ha actuació.
- Doncs ja pot portar-nos-hi - va dir l'Einstein - Nosaltres sí que tenim una prova.
Regina féu avisar dos cotxes, i ordenà que fossin portats sense cap dilació a Sant Cugat. I aviat els cotxes arrencaren i enfilaren Arrabassada amunt.
El monestir de Sant Cugat es deixava il·luminar tènuement pel tebi sol de febrer. Una lleugera brisa aixecava unes poques fulles del terra. Recolzats sobre un dels murs hi havia dos homes. El més alt, pèl-roig, li donà una llista al segon. Eren noms de burgesos santcugatencs i barcelonins. N'hi havia alguns que estaven ratllats. Ambdós homes e
s miraren estranyats quan, de sobte, una remor llunyana de motor es féu cada cop més intensa fins a aturar-se en una i diverses frenades. Tres cotxes havien arribat al monestir, i un d'ells era de la Guàrdia Civil. Einstein i Terradas encapçalaven el grup de científics i guàrdies que corrien cap a la figura de Faulquière. El Ramon havia passat per alt el detall que encara portava el cordill a la butxaca dels pantalons. En registrar-lo, Einstein va mostrar-lo als guàrdies. Heus ací la prova, deia, que amb una bona ampolla de Codorniu fou l'arma per matar l'Andrea Fornells. Ramon Faulquière fou detingut, confessant que havia seguit l'Andrea Fornells durant un temps, i finalment l'havia pogut matar, a l'igual que l'Eugeni Amat; sota els càrrecs d'homicidi, homicidis premeditats i conspiració contra la Mancomunitat. La llista contenia noms d'importants personatges de la societat catalana, com Puig i Cadafalch, Andrea Fornells, o el mateix Terradas.
El grup va veure com els detinguts i els guàrdies s'allunyaven.
- Tot ha passat ja - deia l'enginyer - No li doneu més voltes. I encara no hem esmorzat... Proposo anar a fer un Caffea sobraliensis. Bé, si ens ajustem al temps i espai determinats i correctes diria que seria... Caffea santcugatensis!
Einstein i Terradas no van poder aguantar per molta estona i van esclafir a riure. Sarrate, Conxita, el cònsol i la seva dona no van trigar a unir-se a la rialla. I així, amb un somriure mal dissimulat, el grup va començar a caminar lentament. Tampoc tenien gaire pressa. Algú havia dit que el temps era relatiu, i qui eren ells per contradir-lo?