Dominar-te

El cel esclaria i el sol feia acte de presència d’entre els últims raigs de foscor d’aquella primera nit de novembre.
La terra, molla. El banc cruixia amb el seu propi balanç. Es destapava l’enigma del mantell cobrint quelcom que hores enrere tant m’havia espantat. La cervesa era fresqueta i passava millor que mai. El teu braç dret m’envoltava per l’espatlla, i em posava el cor a cent. El riure incontrolable, fruit d’alguna substància de la qual s’havia abusat, no cessava.
Allò s’anava quedant desert, tal com esperàvem. Era el nostre moment, i no ens el trauria ningú. Els nervis eren a flor de pell. Coneixia aquesta sensació, però desconeixia el perquè de la seva aparició. La espera va ser llarga, em feia desitjar. Quan ja sols restava un dit d’espai entre els nostres rostres, per fi, vas plantar-me un petó. Portava hores –dies, setmanes...- anhelant aquell instant. Ja coneixia el gust dels teus petons, però no en recordava l’essència. Quant de temps, quanta nostàlgia sentimental de cop. Em notava els ulls brillar d’una manera especial, i aquell somriure estúpid. Ho odiava... Em sentia igual que m’havia sentit feia un any, i no volia que fos així; de cap manera. Però m’hi sentia massa bé... I m’encantava deixar-me portar. I el teu xiuxiueig a cau d’orella, el teu maleït xiuxiueig:


M’encanta dominar-te.