Cercador
Punt i principi de viure sense tu
Un relat de: The Poet and the Pendulum- Compartir:
Ja no hi és. S’ha acabat.
En aquell precís moment vaig saber que l’havia perdut per sempre. Era asseguda al llit, amb el cap recolzat a la paret, el telèfon sostingut amb una mà i la cara amarada de llàgrimes... La seva veu, dura i distant, em feria a cada mot que li sentia pronunciar. No hi havia marxa enrere. És d’aquells moments en que, res ni ningú et pot fer sentir més diminut, la impotència s’apoderava de mi. No restaven paraules, tan sols dolor i ràbia, ràbia cap a mi, és clar. Al cap i a la fi, jo havia estat la culpable de tot. M’hagués encantat poder-li carregar la culpa a qualsevol altre, dir que havia estat ell qui ho havia engegat tot, intentar explicar-li-ho o, si més no, donar-li alguna excusa mitjanament vàlida... Però no hi havia res a dir, qualsevol cosa que se’m passava pel cap en aquells instants em semblava idiota i mancada de dignitat per a fer-la-hi creure. Et coneixia i sabia el molt llest que erets; el suficient llest com per allunyar-te de mi.
A baix sentia parlar, em posava nerviosa que em poguessin escoltar, però la meva tristesa era insuperable. Feia una calor terrible i, a més, estava de ressaca, d’aquelles que costen de pair, per ser concrets. Seguia discutint amb ell sense cap sentit, intentant arreglar les coses a desgana, perquè sabia que ja no hi havia res a fer. Dins la meva ment es desdibuixaven tots aquells plans de futur que havíem estat projectant durant les llargues estones que passàvem junts i que ja començàvem a desvariar, però jo hi creia. I tu ho sabies. Era conscient que acabava de perdre un tresor molt valuós amb que rarament et pots topar o, com a mínim, adonar-te que el tens davant. Sí, jo sabia el que havia tingut i que segurament moltes altres anteriorment havien ignorat. Erets una persona com poques, capaç de saber què em passava pel cap en tan sols mirar-me als ulls, de fer-me veure la realitat quan era convenient, o de retreure’m quelcom si no t’agradava. Jo havia intentat ser sincera en tot moment al llarg de la relació; tant amb ell com amb mi mateixa, ja que era una assignatura que em quedava mig pendent però, al final, se me n’havia anat tot de les mans.
La conversa telefònica semblava arribar a la seva fi, però jo no volia deixar que fos així i tractava d’allargar-la com fos, emprant arguments buits de sentit, inclús intentant manipular-lo en algun moment o, encara més trist, demanant-li si us plau que tragués importància als fets ocorreguts, la qual cosa em semblava del tot injusta, però notava que necessitava aferrar-me a ell com fos; el necessitava, ni més ni menys...
Quan va finalitzar, el món em queia a sobre. Era com presenciar un final tràgic d’aquells en que només s’hi divisa una línia contínua que arriba fins l’infinit, on s’hi contempla un espai que no té meta ni sembla tenir interès en cercar-la. Jo, aquella noieta tant independent, tant ama de si mateixa, ara, de cop i volta, no sabia veure’m sense ell.
El dia –com ja he apuntat una mica més amunt- era extremadament calorós, i xafogós. L’agost i, per tant, l’estiu, arribava a la seva fi però semblava que, igual que jo amb la conversa telefònica, ell tampoc deixaria que s’acabés així com així. Vaig decidir que aniria a fer un volt pel poble, no em podia quedar tancada a casa en aquest estat o acabaria boja. I allí, fent un passeig per la vorera de l’Ebre, davall els alts àubens, vaig saber que allò era el punt i principi de viure sense tu.
En aquell precís moment vaig saber que l’havia perdut per sempre. Era asseguda al llit, amb el cap recolzat a la paret, el telèfon sostingut amb una mà i la cara amarada de llàgrimes... La seva veu, dura i distant, em feria a cada mot que li sentia pronunciar. No hi havia marxa enrere. És d’aquells moments en que, res ni ningú et pot fer sentir més diminut, la impotència s’apoderava de mi. No restaven paraules, tan sols dolor i ràbia, ràbia cap a mi, és clar. Al cap i a la fi, jo havia estat la culpable de tot. M’hagués encantat poder-li carregar la culpa a qualsevol altre, dir que havia estat ell qui ho havia engegat tot, intentar explicar-li-ho o, si més no, donar-li alguna excusa mitjanament vàlida... Però no hi havia res a dir, qualsevol cosa que se’m passava pel cap en aquells instants em semblava idiota i mancada de dignitat per a fer-la-hi creure. Et coneixia i sabia el molt llest que erets; el suficient llest com per allunyar-te de mi.
A baix sentia parlar, em posava nerviosa que em poguessin escoltar, però la meva tristesa era insuperable. Feia una calor terrible i, a més, estava de ressaca, d’aquelles que costen de pair, per ser concrets. Seguia discutint amb ell sense cap sentit, intentant arreglar les coses a desgana, perquè sabia que ja no hi havia res a fer. Dins la meva ment es desdibuixaven tots aquells plans de futur que havíem estat projectant durant les llargues estones que passàvem junts i que ja començàvem a desvariar, però jo hi creia. I tu ho sabies. Era conscient que acabava de perdre un tresor molt valuós amb que rarament et pots topar o, com a mínim, adonar-te que el tens davant. Sí, jo sabia el que havia tingut i que segurament moltes altres anteriorment havien ignorat. Erets una persona com poques, capaç de saber què em passava pel cap en tan sols mirar-me als ulls, de fer-me veure la realitat quan era convenient, o de retreure’m quelcom si no t’agradava. Jo havia intentat ser sincera en tot moment al llarg de la relació; tant amb ell com amb mi mateixa, ja que era una assignatura que em quedava mig pendent però, al final, se me n’havia anat tot de les mans.
La conversa telefònica semblava arribar a la seva fi, però jo no volia deixar que fos així i tractava d’allargar-la com fos, emprant arguments buits de sentit, inclús intentant manipular-lo en algun moment o, encara més trist, demanant-li si us plau que tragués importància als fets ocorreguts, la qual cosa em semblava del tot injusta, però notava que necessitava aferrar-me a ell com fos; el necessitava, ni més ni menys...
Quan va finalitzar, el món em queia a sobre. Era com presenciar un final tràgic d’aquells en que només s’hi divisa una línia contínua que arriba fins l’infinit, on s’hi contempla un espai que no té meta ni sembla tenir interès en cercar-la. Jo, aquella noieta tant independent, tant ama de si mateixa, ara, de cop i volta, no sabia veure’m sense ell.
El dia –com ja he apuntat una mica més amunt- era extremadament calorós, i xafogós. L’agost i, per tant, l’estiu, arribava a la seva fi però semblava que, igual que jo amb la conversa telefònica, ell tampoc deixaria que s’acabés així com així. Vaig decidir que aniria a fer un volt pel poble, no em podia quedar tancada a casa en aquest estat o acabaria boja. I allí, fent un passeig per la vorera de l’Ebre, davall els alts àubens, vaig saber que allò era el punt i principi de viure sense tu.
