Diumenges

Són com un bogeria
Els diumenges a la tarda
Quan saps que darrera la llum
Que ja s'en va,
Només et queda un xic de son
I el dilluns sant tornem-hi.

És llavors
Quan et pesa la respiració
En un allau de castells que dormen
Las seves runes.

I voldries restar sol,
compartir la solitud del arbres
mentre les terrasses es buiden
i només sents l'estrèpit d'un gol
que surt al carrer de qualsevol bar.

A casa només t'espera un gat
Que miola trist quan et veu arribar.

Agafes l'ampolla de conyac
I la buides
Copa darrera copa
I crides embriac
¡Santé, liberté, egalité!

A l'armari t'escolta la roba planxada
I el vestit que riuen
I també criden:
¡Santé, liberté, fraternité!

Estàs massa cansat
Per surtir ara com de fantasma de la nit.
A més el fred ja t'ha rossegat l'ànima.