Diga'm que m'estimes (III)

Són quarts de tres de la tarda. La Rosa i jo estem dinant.

Sona el telèfon i la Rosa l'agafa. És en Marc que ens truca
des del Tibet, on és de viatge fent de guia d'un grup català,
basc i espanyol.
-Com estàs Marc? Quina alegria que ens truquis... Què passa res?
-No passa res mare, no us preocupeu. Simplement us truco
des d'aquí, per dir-vos que me'n recordo molt de vosaltres
i que us estimo, i també vull donar-vos les gràcies per tot el
que heu fet a la vida per mi i per a tots els meus germans...
Demanant-li que és cuidi, emocionada la mare li envia un
petó i penja l'aparell.

Amb els ulls brillants, la Rosa em dóna la versió del que li
ha dit en Marc.
Continuem dinant, les gorges s'estrenyen, el menjar no
passa.
Una llàgrima furtiva ens rodola per la galta, tan gran com un
univers d'amor.

Al món no hi ha ni Orient ni Occident, en la distància s'han fos emocionats en un sol hemisferi.
Què petit o què gran és el món... hi és, en una llàgrima
d'amor.

Paradoxalment poques vegades les persones ens diem,
sense voler banalitzar l'expressió: "T'estimo".
Potser seria bo introduir des de la infantesa, una assignatura cabdal per a la convivència, la de: "Pedagogia
de l'Amor".

Una assignatura que obre infinitat de portes, trenca fredors comunicatives, desfà mals entesos, omple vides amatents de joia...i en el seu exercici, de ben segur, el món aniria molt millor.

Terrarubra