Cercador
Dibuix a llapis
Un relat de: capficat- Compartir:
—Es estrany, oi?
—Què vol dir, doctor?
—La forma de la ciutat. No m’esperava que fos així. Vista des d’aquí dalt té un aspecte....
—Bonic?
—No.. Sí... No sé. Té una disposició molt equilibrada. És relaxant, agradable. Bé, no tinc paraules.
—Sembla com si s’esborressin els problemes. És això?
—Justa la fusta!
—A mi em passa el mateix, doctor, i pensi que l’he sobrevolat desenes de vegades.
Faltaven exactament dues hores, dotze minuts i vint-i-tres segons per l’execució. L’home de la barba tenia el dubtós privilegi de saber quan acabaria la seva vida. Cada segons era una punxada. Si no podia parar el rellotge tan se valia que acabes tot ben aviat. Punxades. Com la de la xeringa fatal. L’última punxada. L’última cosa. Un altre segon, i un altre, i un altre. Tic, tic, tic, tic. El soroll del mecanisme del rellotge del guàrdia es filtrava a través de la porta. Tic, tic, tic, tic. Aquell maleït soroll. Es tapava les orelles amb les mans però el soroll seguia igual. Tic, tic, tic, tic. Un grinyol va interrompre els seus pensaments i entrà un ordenança amb una caixa negra més petita que un puny. Què era allò? L’ordenança va prémer un botó i comença a sonar la música preferida del condemnat. Ah, sí, la seva última voluntat. “Com han canviat els temps!”, va pensar. “Què se n’ha fet dels radiocassets?” Va demanar paper i llapis, va somriure i, al compàs de la música, va començar a dibuixar. Amb llapis podia construir. Construir! En el paper feia aparèixer formes abstractes, com quan era petit i s’avorria a classe. Corbes, línies que es creuaven, arestes, cercles.
En el moment exacte que el va acabar van entrar dos homes d’uniforme i se’l van endur. Casualitat? O potser havien estat esperant? Tan li feia. No va oposar resistència, es va aixecar i els va seguir. El dibuix va quedar a la taula.
—Sap què, doctor? L’arquitecte es va basar en un dibuix que va comprar als encants. S’ho imagina? Un dibuix qualsevol, eh!
—No vol dir que aquesta història no se l’ha inventat algú?
—Va!, no faci cas.
Comentaris
-
Resposta a Calderer[Ofensiu]capficat | 20-04-2017
Bona tarda, Lluís.
Abans de res, gràcies pels teus comentaris, per a mi són molt didàctics.
Va ser una idea que vaig escriure a raig, sense saber en cada línia que hi hauria a la següent, sense correccions. Un esbòs experimental. Però em queda molt per aprendre i si ho hagués corregit a fons el més probable és que també se m'haurien escapat un bon grapat de pífies.
Hi ha dos elements que ens permeten conèixer aproximadament en quina època ens trobem. El fet que els primers personatges estiguin a Saturn indica que són en un futur llunyà. En canvi, el condemnat a mort escolta una musica amb un reproductor tipus MP3 o similar i ell recorda els radiocassets (deu fer molts anys que està engarjolat). És tracta de l'època actual (més o menys).
Parlo d'un doctor com si parles d'un enginyer o d'un polític. Volia algú important perquè disposes d'una nau per a ell sol i així justificar un diàleg amb el pilot.
No sé si m'he passat i he usat uns detalls massa subtils.
La història té una continuació. En el meu cap hi és, el que no et puc dir és si mai sortirà d'allà. T'avanço que està relacionada amb el que passa dins la ciutat, amb el doctor i, de nou, mitjançant flashbacks, amb el condemnat a mort.
Una abraçada Lluís.
Capficat
-
M'ha agradat la idea[Ofensiu]Calderer | 19-04-2017
M'ha agradat la idea. Tot i això hi ha alguns detalls que no em convencen:
-Per què està ambientada a Saturn?
-Per que`hi ha un doctor del qual no es diu res més ni es concreta res?
-La prosa es pot millorar. Hi ha construccions que em sonen molt castellanes. Altres no acaben d'estar bé, per exemple " l'última cosa". En general cal revisar els mots crossa com ara cosa i cercar un mot més concret i exacte. Per exemple l'últim acte / l'últim dolor...
¿Té alguna mena de continuació que justifiqui Saturn, el doctor?
Interessant, però.
LLuís