Diana (tema: Poder)

Va travessar el menjador sense mirar, confiant que res ni ningú no t'aturaria aquell matí. Anava confiat que tot havia de sortir perfectament, sense cap entrebanc, sense cap dificultat afegida a les que feia dies que portava a sobre.

Va trobar el cotxe on l'havia deixat, a la vorera del davant de casa, sortosament sense cap ensurt com el de l'altre dia, quan es va trobar el cotxe fet un fàstic, ple de fang per tot arreu i amb algun bony nou que encara no ha portat a reparar.

Tots els semàfors se li van portar bé. Tots verds com una poma lluenta, que el deixaven passar d'un carrer a l'altre sense pausa. Darrere seu, altres cotxes s'aturaven amb mala bava després del llum vermell que cada matí interromp la seva destinació.

En arribar, va trobar aparcament davant mateix de l'empresa. Quina sort que tinc avui -va pensar- mentre a poc a poc pujava les escales que el portarien al despatx del director. Feia dies que li havia encomanat un feina i l'havia fet tan bé que ara li donaria les gràcies o el faria subdirector, o li donaria una paga. Tant se val. Qualsevol d'aquestes coses seria perfecta. Fer cap al despatx del director perquè no et renyi ja és una gran cosa i cal aprofitar-la.

La porta del despatx del director era tancada i se sentien cops. Mentre travessava l'espai es va adonar que hauria hagut de trucar abans.

-Fora d'aquí!

No la va poder tancar, la porta. Va caure rodó allà mateix, amb el front foradat. La Diana penjada com un quadre de paret també ho estava de foradada, com un colador de cuina. Ja se sap, aquests directors que treuen foc pels queixals sovint s'han de divertir d'alguna manera i es treuen les puces de sobre jugant a la diana que tenen penjada darrere la porta.

-Llàstima, la moqueta era nova!.